Uns textos útils. (En construcció)

1.a.1 Història general de la moneda. Grans síntesis

Albertini, Jean-Marie, Lecomte-Collin, Véronique & Bruno Collin: Histoire de la monnaie. Du troc à l’euro, Sélection du Reader’s Digest, París, 2000

Aranha Corrêa do Lago, Luiz: A moeda metálica em perspectiva histórica : notas em torno de uma exposição. 1ª Parte: De cerca de 600 a.C ao Séc. XV d.C, Departamento de Economia, PUC-RIO (Rio de Janeiro), Texto para discussão No 481, Janeiro 2004
http://www.econ.puc-rio.br/PDF/td481.pdf
– A moeda metálica em perspectiva histórica : notas em torno de uma exposição. 2ª Parte: De cerca do Séc. XV ao ano 2.000, Departamento de Economia, PUC-RIO (Rio de Janeiro), Texto para discussão No 482, Janeiro 2004
http://www.econ.puc-rio.br/PDF/td482.pdf


Babelon, Jean: Les monnaies racontent l’histoire, Fayard, 1963



Chown, John F.: A History of Money. From AD 800, Routledge, Londres / Nueva York, 1994

Clain-Stefanelli, Elvira & Vladimir: The Beauty and Lore of Coins. Currency and Medals, David & Charles, Newton Abbot – Devon, 1975. Edición en Estados Unidos: Riverwood Publishers Limited, 1975

Cribb, Joe, Cook, Barrie & Ian Carradice: The Coin Atlas. The World of Coinage from its origins to the Present Day, Macdonald Illustrated/Spink & Son, Londres, 1990

Davies, Glyn: History of Money. From Ancient Times to the Present Day, University of Wales Press, Cardiff, 2002



Doty, Richard G.: La storia della moneta dall’antichità ai giorni nostri, Vallardi, Lainate, Milán, 1986. L'edició original va publicar-se en anglés amb el títol: Money of the World, Grosset and Dunlap – Ridge Press, 1978

Feria, Rafael: Historia del dinero, Lunwerg – F.N.M.T., Barcelona – Madrid, 1999

Goldberg, Ira & Larry Goldberg (eds.) (2007): Money of the World. Coins That Made History, Whitman, Atlanta.

Grierson, Philip: Monnaies et monnayage. Introduction à la numismatique, Éditions Aubier, París, 1976. La edició orginalva publicar-se en anglés amb el títol: Numismatics, Oxford University Press, 1975

Hackens, Tony (1991): «Introduction», en VV. AA.: Une monnaie pour l’Europe, Crédit Communal, Bruselas [Catàleg de l'exposició homònima], pp. 11-13

5. Algunes xifres: napoleons, sobirans, dobles àguiles i dobles corones (1803-1932).

Volums d’emissió i equivalència en francs or

de les monedes d’un sovereign (una lliura britànica),

una double eagle (vint dòlars dels Estats Units),

un napoléon d’or (vint francs francesos)

i una doppelkrone (vint marcs alemanys),

encunyades entre 1803 i 1932.

Els tipus de canvi utilitzats per a fer els càlculs han estat els següents:

1 lliura = 25 francs 22 cèntims = 4 dòlars 86 2/3 centaus = 20 marcs 43 pfennig

1 dòlar = 4 xílings 1 ⅓ penic = 5 francs 18 cèntims = 4 marcs 20 pfennig

1 franc = 9 ½ penics = 19 ¼ centaus = 81 pfennig

1 marc = 11 ¾ penics = 1 franc 23 ¼ cèntims = 23 4/5 centaus

Bibliografia sobre tipus de canvi:

E. Audugé: Dictionnaire des Monnaies. Billets de Banque, Monnaies d’Or, d’Argent, de Nickel et de Bronze, Banque Vasseur –Sitri, Bloch & Cie.–, París, 1926.

Dades per períodes

(la quantia d'algunes emissions de sobirans és desconeguda)

de 1803 (primera emissió del napoleó d'or)

a 1816
~) 28.463.601 napoleons (de 20 francs): 569.272.020 francs

de 1817 (primera emissió del sobirà)

a 1849
1r). 84.146.184 sobirans (d’1 £): 2.122.166.760 francs
2n). 26.404.392 napoleons (de 20 francs): 528.087.840 francs

de 1850 (primera emissió massiva de la doble àguila)

a 1870
1r). 259.163.812 napoleons (de 20 francs): 5.183.276.240 francs
2n). 121.018.289 sobirans (d’1 £): 3.052.081.249 francs
3r). 29.190.667 dobles àguiles (de 20 $): 3.024.153.101 francs

de 1871 (primera emissió de la doble corona)

a 1917 (última emissió a Londres del sobirà

durant la Primera Guerra Mundial)
1r). 650.299.586 sobirans (d’1 £), fins el 1917:

16.400.555.560 francs
2n). 92.641.010 dobles àguiles (de 20 $), fins el 1916:

9.597.608.636 francs
3r). 233.720.030 dobles corones (de 20 marcs), fins el 1915:

5.761.198.740 francs
4t). 203.367.615 napoleons (de 20 francs), fins el 1914:

4.067.352.300 francs

de 1918 a 1932 (última emissió massiva de la doble àguila)
1r). 52.298.500 dobles àguiles (de 20 $), entre 1920 i 1932:

5.418.124.600 francs
2n). 143.607.052 sobirans (d'1 £), fins el 1932:

3.621.769.851 francs
~) 202.359 napoleons (de 20 francs), reencunyació de 1921:

4.047.180 francs

Dades globals

(la quantia d'algunes emissions de sobirans és desconeguda)

Nombre total de peces

1r). 999.071.111 sobirans, entre 1817 i 1932


2n). 515.601.779 napoleons, entre 1803 i 1921


3r). 233.720.030 dobles corones, entre 1871 i 1915


4t). 174.130.620 dobles àguiles, entre 1850 i 1932

Equivalència en francs or

1r). sobirans, entre 1817 i 1932
25.196.573.420 francs

2n). dobles àguiles, entre 1850 i 1932
18.039.932.230 francs

3r). napoleons, entre 1803 i 1921
10.312.035.580 francs

4t). dobles corones, entre 1871 i 1915
5.761.198.740 francs

Elaboració de Rafael Company

4. El "dollar": la divisa planetària, el patró dòlar pur i l'ascens (i possible caiguda) de l'euro.

denominació: dollar;
metall: argent;

1r format: 1794-1803 + 1834-1835 +1836;

2n format: 1840-1935 +1837 +1839 + 1965 (amb data 1964);
diàmetre 1r format: 39-40 mil·límetres;

pes brut 1r format: 26.96 grams o 416 grans;

llei 1r format: 892.4 mil·lèsimes;

diàmetre 2n format: 38,1 mil·límetres;
pes brut 2n format: 26,73 grams o 412,5 grans;
llei 2n format: 900 milèsimes;
fi o pes del metall preciós 1r i 2n formats:

24,06 grams, 371 4/16 grans o 0,7734 unces.

==========

denominació: dollar;metall: or;
diàmetre: 13 o 15 mil·límetres;pes brut: 1,672 grams;
llei: 900 milèsimes;fi o pes del metall preciós: 1,5048 grams o 0,04837 unces.

==========

El president Woodrow Wilson acabava de guanyar la guerra que, suposadament, havia de ser l’última. La Primera Guerra Mundial no era, encara, més que la Gran Guerra, i molts sers humans creien tenir entre les mans la possibilitat d’establir per sempre més la pau. Amb majúscules.
Els Estats Units, en haver intervingut decisivament —militarment i econòmica— en el conflicte europeu de 1914-1918, entraven així de totes totes en el gimnàs de la història, i procedien a muscular definitivament els seus perfils. Res ja no seria igual: un país de forts, somrients i —si era el cas— temibles ciutadans, havia desembarcat decididament en l’escenari mundial. I amb ell —amb ells—, la seua moneda nacional, el dollar (unitat monetària establerta i regulada pel Congrés dels Estats Units uns llunyans 6 de juliol de 1785 i 2 d'abril de 1792): eren els dòlars que havien finançat bona part de l'esforç bèl·lic al·liat i que, per això, havien convertit Gran Bretanya en potència deutora envers els EE.UU., i havien transformat a l'alça la posició financera dels nord-americans.
De dòlars, per cert, n’hi havien hagut de tot tipus i en quantitats massives: dòlars d’or, perquè així ho permeteren els impressionants jaciments trobats (24 de gener de 1848) a l'Alta Califòrnia, la regió que els Estats Units aconseguirien amputar a Mèxic de facto entre 1846 i 1847, i de iure el 2 de febrer de 1848. En la fotografia s'observa el primer tipus de dòlar d'or que va ser encunyat per les autoritats federals, dissenyat per James B. Longacre, i amb el bust de la Llibertat que esdevindria emblema de la Febre de l'Or o Gold Rush (►imatge 1).

També hi havia hagut dòlars d’argent als Estats Units perquè la unitat monetària nord-americana, com a hereva directa del real de a ocho hispànic, s'havia emés inicialment en metall blanc, des del 1794. Ara bé: els tiratges massius només n'arribarien en les últimes dècades del XIX, després que els silvermen de Nevada, propietaris d’uns impressionants jaciments de metall blanc anunciats al públic el 1859, aconseguiren el seu propòsit de fer un gran negoci gràcies al torrent circulatori. En la fotografia s'observa una de les monedes més conegudes del món a cavall dels segles XIX i XX: el Morgan dollar, que deu el nom al dissenyador George T. Morgan i encarna les emissions massives esmentades. El bust de la Llibertat que hi apareix, eclèctic com en altres realitzacions numismàtiques del període, mostra una mixtura entre la tradició clàssica greco-romana (el perfil del rostre) i les referències nacionals (guirlanda vegetal amb espècies autòctones) i ideològiques (barret o Liberty Cap) (►imatge 2 esquerra)...Pel que fa al disseny de l'àguila que veiem en el dòlar Morgan, una atenta inspecció delata que l'animal hi està més prim d'allò que en seria norma, raó per la qual la moneda va arribar a rebre en el seu temps el malnom de buzzard dollar, o dòlar del voltor, apel·latiu que ironitzava sobre la manera de representar-hi el símbol heràldic dels Estats Units (l'àguila calba o de cap blanc), esdevinguda au carronyera en la percepció popular. En tot cas, la disposició de les ales sembla voler comunicar la potència d'un país en expansió (imatge ► 2 dreta).

I, finalment, també hi havia hagut dòlars de paper en el territori nord-americà. En efecte, i des de l'època colonial, el paper moneda hi havia estat present per bé que amb diversa credibilitat i acceptació, i hi havia arribat a la Primera Guerra Mundial amb plena carta de naturalesa. Aquesta última circumstància era el resultat de la consolidació als Estats Units d'autoritats monetàries -la Reserva Federal- amb capacitat de garantir l'ús i el valor dels bitllets, d’aquella paperassa que des de feia dècades tenia el revers verd (greenback) (►imatges 3 i 4),... ...i constituïa la materialització més còmoda de portar d’una forta divisa territorial (emparada en una formidable potència productiva i en ingents possessions de metalls preciosos).

En acabar la Gran Guerra la història de les emissions en dòlars estava ben lluny d'haver-se acabat: entre els que encara havien de nàixer, la peça d'un dòlar d’argent que arribaria a encunyar-se gràcies a l'aprovació d'una llei del 23 d'abril del 1918, impulsada pel senador de Nevada Key Pittman.

La nova moneda estaria dedicada a la pau instaurada, a la Pax Americana filantròpica que havia de presidir el futur segons la retòrica a l’ús, i l’escultor italo-americà Antonio (Anthony) de Francisci donaria forma definitiva a la idea. El 21 de desembre del 1921 —ja en temps del president Warren G. Harding— va començar a produir-se una de les peces més famoses del segle XX: el dòlar amb ressonàncies art déco que retratava l'esposa del dissenyador, Teresa, i que en portava gravada la inscripció anglesa «PEACE»: el Peace dollar (►imatge 5). Si s’observa la fotografia del revers del que seria —finalment— el darrer dòlar d’argent emés per a la circulació general (►imatge 6)...
...s’hi veu una àguila amb les ales plegades, guaitant sobre una roca i una branca d’olivera; de fons, els raigs d’un amanèixer.

El disseny de l’àguila contrasta, i molt, amb el que va ostentar i ostenta l’emblema heràldic del país en l'anvers del Great Seal dels Estats Units (►imatge 7),... ...i també amb la composició que figurava i figura en el Seal of the President of the United States (►imatge 8).

I igualment diferix respecte l’aparença de les àguiles que apareixien sobre diverses monedes d'un dòlar d’argent anteriorment encunyades (►imatge 9).

En efecte, en tots els casos esmentats l’àguila hi és dissenyada amb les ales obertes, i si bé en una de les garres porta una branca d’olivera com a símbol de la disposició cap a la pau, en l’altra subjecta un feix de fletxes que indiquen la preparació per a la guerra...
Definitivament: el Peace dollar estava carregat de bones intencions, però malgrat açò esdevindria una vertadera icona de la força expansiva del capitalisme nord-americà (►imatge 10).

I també es convertiria en un símbol de les pitjors connotacions dels nord-americans en tant que superpotència global i cruel (►imatge 11).

El camí «en societat» del Estats Units cap a l’hegemonia mundial es va produir en els anys d’encunyació del Peace dollar, durant el conegut com a Període d’Entreguerres. En el transcurs del mateix, i en un context de turbulències econòmiques que afectaren al país de manera espectacular i terrible, els Estats Units d’Amèrica aconseguiren preparar-se per a poder ser la gran potència emergent a escala planetària: Xina havia estat neutralitzada per Gran Bretanya (i subsidiàriament per Estats Units i d’altres potències) en el segle XIX; a França li havien parat els peus els britànics el 1815 i Prússia el 1870; el 1918 a Alemanya l’havien frenada França, el Regne Unit i, sobretot, els Estats Units; Gran Bretanya era un lleó que, endeutat enormement amb Estats Units arran la guerra (com s'ha dit), bramava més baix que abans. I arribat el cas, ja es decidiria com actuar respecte la nova Alemanya i el Japó, mentre a la Unió Soviètica la dictadura stalinista delmava i delmava Rússia i els països incorporats a ella...

Una vegada deixades arrere les conseqüències del crack borsari de 1929 i de la consegüent crisi, i en paral·lel a la victoriosa marxa de la Segona Guerra Mundial per als Estats Units, s'obrigué la porta a la veritable universalització de la moneda territorial nord-americana: arran la conferència de Bretton Woods (juliol de 1944) —que hi veié la imposició de les tesis de Harry Dexter White, el representant nord-americà— el dòlar es va convertir en la primera divisa internacional (world currency) i es va instaurar una sort de patró mixte dòlar-or o aplicació matisada del Gold-Exchange Standard instituït en el Període d’Entreguerres (un dollar-based gold exchange standard): amb vistes a reforçar la confiança en la divisa dels EE. UU., el dòlar es va declarar convertible en or a raó de trenta cinc dòlars per cada unça troy de 31.1030 grams; i les altres divises quedaren lligades al dòlar a través de taxes de canvi fixes, per bé que amb xicotetes bandes de fluctuació per dalt i per baix, el compliment de les quals supervisava el Fons Monetari Internacional (l'International Monetary Fund, IMF) també creat pels acords de Bretton Woods. El dòlar, així, i respecte les altres monedes, n’actuava com a patró de referència (►imatge 12).

A les darreries dels anys seixanta del segle passat el sistema de Bretton Woods s’abocava envers la seua fi: als Estats Units es va optar per la emissió de més i més paper moneda, i això amb l’objectiu de pal·liar el dèficit exterior produït per les enormes despeses de la guerra de Vietnam (►imatge 13)...
...i per les grans inversions en l’estranger, així com per tal de fer front a les fortes despeses provocades per determinades polítiques interiors.

L'afluència massiva de dòlars en els mercats, i la constatació de la minva de les reserves d’or dels EE. UU. (afectades pel dèficit més amunt esmentat), va fer pensar que la cobertura en or de la divisa nord-americana estava ben per baix dels nivells aconsellables, la qual cosa generava dubtes seriosos sobre la viabilitat real de convertir els dòlars en metall preciós.
A acò s’hi va afegir tant l’existència de moviments especulatius a l’espera d’una devaluació del dòlar front a l’or (que provocaren una gran fuga de capitals des dels Estats Units), com la voluntat manifesta dels principals bancs centrals europeus de procedir, quan més prompte millor, a bescanviar per or els dòlars atresorats en les seues reserves —clarament sobrevalorats i, per això, garants de molta menor riquesa que la teòricament proclamada.
Aquesta situació perjudicava greument la moneda dels Estats Units, i el president del país va decidir una resposta radical i espectacular: Richard Nixon, sense prèvia consulta als altres membres del sistema monetari internacional, va suspendre la convertibilitat del dòlar en or el 15 d’agost de 1971, mesura que acompanyà de la devaluació de la moneda nacional en un 10%. Posteriorment a un procedir tan unilateral s’esborrarien les recialles del sistema de Bretton Woods, i les altres principals divises abandonarien els tipus de canvi fixes: el març de 1973 s'iniciava l'època de lliure flotació de les principals divises que ha caracteritzat els últims decennis.
Malgrat totes aquestes transformacions en el camp de la macroeconomia mundial, el bitllet de dòlar (the United States one-dollar bill) ha continuat sent considerat el símbol més universal del concepte «diners», i ha fet famós en el món el rostre de George Washington (basat en el retrat del primer president del nord-americans que Gilbert Stuart pintà el 1796) (►imatge 14 dalt)...

...i les dues cares del Gran Segell dels Estats Units (imatge ►14 baix).

I els bitllets d'un, dos, cinc, deu, vint, cinquanta i cent dòlars també continuen sent una icona incontestada de l’avarícia, l’ambició de poder i tots els altres «vicis» i plaers associats a l’ús i fruïment del vil metall o del vil paper (►imatges 15 i 16).

I és que, a despit de crisis i dèficits, s'ha consolidat l’hegemonia de l’economia dels EE. UU. i el domini mundial de la seua divisa —governada des de la Reserva Federal a Washington i des de la Borsa de Nova York—, tot aconseguint la pervivència del patró dòlar (dollar standard).
Però Franckfurt ha aparegut en l’horitzó amb força: des de l’1 de gener de 2002 les temptatives per a donar a llum una moneda única europea es feren realitat tangible, i passaren a formar part de la quotidianeïtat de la gent sota el poc poètic nom d’euro i en forma de bitllets, peces metàl·liques i diners virtuals que tenen el seu epicentre en el Banc Central Europeu (►imatge 17).

El dòlar dels Estats Units ha trobat en l'euro un adversari en creixement, que vehicula més de la quarta part de les reserves de divises (reserve currency) existents al món —front als dos terços que reté la divisa nord-americana—, i que actua com a referència econòmica d’una zona no gens menyspreable de la Terra. A més, a les darreries de 2006, la premsa econòmica afirmava que el valor dels bitllets cirlulants expressats en euros superava el dels bitllets expressats en dòlars dels EE. UU. Ralph Atkins ho escrivia en el Financial Times el 27 de desembre d'aquell any («Euro notes cash in to overtake dollar. The US dollar bill’s standing as the world’s favourite form of cash is being usurped by the five-year-old euro») i, p. ex., Johnny Acton (en la pàgina 66 del seu llibret Minted. The Story of the World’s Money, Think Books, Londres, 2007), ho recollia amb quasi les mateixes expressions: «In December 2006, the euro surpassed the US dollar in terms of the combined value of notes in circulation (€610 bilion, equivalent at the time to $802 bilion, compared with approximately $770 bilion in US currency). It is now the world’s most popular’s form of cash» (►imatge 18). Doncs això.

NOTA (AUTO)CRÍTICA: En escriure les línies immediatament anteriors, durant la primavera de 2008, no s'havia publicitat urbi et orbe l'enorme crisi econòmica que té en la fallida de Lehman Borthers la seua fita més espectacular.

Les repercussions finals d'este cataclisme del capitalisme occidental sobre la zona euro, no cal dir-ho, han estat enormes: des de la crisi del deute sobirà grec de 2010, passant per la "intervenció" de les economies de  Grècia, de Portugal i d'Irlanda per part de la Unió Europea, fins el "rescat" de bona part de la banca espanyola en la primavera de 2012. Evidentment ja no pot sostindre's l'optimisme europeïsta que es desprenia de l'últim paràgraf original d'este post: ara sé -ara sabem- que tenien raó aquells que describien l'euro com un gegant amb els peus de fang, i que retrataven l'eurozona com a massa mancada de mecanismes fonamentals -i absolutament decisius- d'integració econòmica.

Així les coses, el dòlar seguix regnant en el món i l'euro ha semblat poder trencar-se o, fins i tot, deixar d'existir. Mentrestant, moltes persones han perdut a Europa bona part dels seus ingressos i han vist convertir-se en paper mullat les (raonables) previsions de vida que semblaven plausibles. Entre les angoixes i els drames de milions de ciutadans, el futur de la moneda única europea es troba en les mans dels governants d'Alemanya i de la seua opinió pública, així com en els cervells d'especuladors que -des de la City de Londres estant, o des d'altres llocs- poden fer molts diners: poden aconseguir-los aprofitant fins a l'infinit tant les mancances de fàbrica de la nostra divisa continental, com les ineficàcies d'una classe dirigent europea que no ho sembla (ni dirigent, ni europea).
El 29 de maig de 2012, Televisió de Catalunya va fer pública l'entrevista que un dels redactors del programa Valor afegit, Gil Toll, havia realitzat feia poc a Niall Ferguson (un dels economistes i historiadors britànics més destacats de l'hora present) sobre la crisi de l'euro. Ferguson hi advocava per una eurozona fortament integrada, políticament i econòmicament, com a única recepta per a evitar la dolorosa catàstrofe que s'augurava: un espai que només podria evitar el desastre si es convertix en una mena de república federal europea, amb els alemanys convençuts de la necessitat d'esta transformació:

http://www.tv3.cat/videos/4107530
Revisar un post uns quants anys després pot conduir, com en este cas, a pensar que qualsevol temps passat fou millor. I a introduir un matís no menor (entre parèntesi) en el títol.

Textos de Rafael Company i Mateo

Dades i procedència de les imatges:

Imatge 1: Dòlar d’or encunyat a Filadèlfia el 1854 i subhastat per Fritz Rudolf Künker Münzenhandlung el 14 de març de 2007:
www.coinarchives.com/w/

Imatge 2: Dòlar d’argent encunyat a Nova Orleans el 1881 i subhastat per Fritz Rudolf Künker Münzenhandlung el 25 de setembre de 2006:
www.coinarchives.com/w/

Imatges 3 i 4: Bitllet d’un dòlar dels Estats Units emés a Washington D. C. el 1917. Les fotografies estan allotjades al web «Ron Wise’s Banknoteworld»:
http://aes.iupui.edu/rwise/countries/united_states.html

Imatges 5 i 6: Dòlar d’argent encunyat a Filadèlfia el 1923:
http://www.telecoins.com/images/dlr1923-ms65-0801.jpg

Imatge 7: Versió polícroma actual de l’anvers del Gran Segell dels Estats Units:
http://en.wikipedia.org/wiki/Image:US-GreatSeal-Obverse.svg

Imatge 8: Versió polícroma actual del Segell del President dels Estats Units:
http://en.wikipedia.org/wiki/Image:Seal_Of_The_President_Of_The_Unites_States_Of_America.svg

Imatge 9: Tres monedes d’un dòlar d’argent encunyades als Estats Units durant el segle XIX.
Esquerra de l’espectador: dòlar encunyat el 1873 i subhastat per Westfälische Auktionsgesellschaft el 24 de setembre de 2007;
Centre: dòlar de comerç encunyat (per a facilitar les relacions econòmiques amb Orient) el 1877 i subhastat per Westfälische Auktionsgesellschaft el 24 de setembre de 2007;
Dreta: dòlar encunyat el 1881 i subhastat per Fritz Rudolf Künker Münzenhandlung el 25 de setembre de 2006:
www.coinarchives.com/w/

Imatge 10: Un magnífic exemple de la utilització del Peace dollar en la publicitat comercial; la fotografia forma part d’una campanya (de companyies d'assegurances i d'estalvis) en la premsa escrita dels Estats Units de l’any 1964:
http://www.rareads.com/scans/7586.jpg

Imatge 11: Portada d’una exposició en l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) dels àcids fotomuntages de l’artista valencià Josep Renau sobre els Estats Units. Renau va elaborar aquesta obra a cavall de Mèxic i Berlín Est entre 1952 i 1966:
http://mopastore.stores.yahoo.net/famousamwayo.html

Imatge 12: Bitllet nord-americà d’un dòlar («certificat d’argent»), datat el 1935 i destinat a l’ús de les tropes aliades en el nord d’Àfrica durant la Segona Guerra Mundial:
http://en.wikipedia.org/wiki/United_States_one-dollar_bill

Imatge 13: Avió nord-americà B-52 en missió de bombardeig durant la guerra del Vietnam:
http://www.psywarrior.com/24thPsyopDet.html

Imatge 14: Bitllet d’un dòlar emes a nom de la Federal Reserve dels Estats Units (FED) el 1995:
http://www.dumbrella.com/bb/viewtopic.php?=&p=305185

Imatge 15: Un bon grapat de bitllets de cent dòlars:
http://www.stuff.co.nz/stuff/4500167a13.html

Imatge 16: Striper o boy en plena actuació. Porta bitllets de dòlar en el tanga com a producte de la recaptació de propines:
http://www.club216.com/files/pictures/20010127_010v.jpg

Imatge 17: Esquerra: model en bronze del disseny de Laura Cretara per a la cara «nacional» de la moneda d’un euro de la República italiana. Representa l’Uomo vitrubiano, un famossíssim dibuix de Leonardo da Vinci conservat en les Gallerie dell’Accademia de Venècia, i en concret en el conegut com a Codici Atlantico. El model de Cretara s’alberga en el Museo Numismatico della Zecca dell’Istituto Poligrafico e Zecca dello Stato S.p.A (al Palazzo delle Finanze, a la ciutat de Roma); dreta: cara «europea» o «comuna» de la moneda d’un euro a partir de l’any 2007. Front a les encunyacions anteriors, que mostraven el mapa d’Europa amb les fronteres estatals i sense els territoris que no formaven part de la Unió europea, en l’actualitat les monedes de circulació general produïdes a la eurozona (amb facial superior a 5 cèntims) incorporen la totalitat del continent europeu i les més importants illes adjacents, incloent-hi Malta i Xipre:
http://www.tesoro.it/web/Insieme/insieme_pics.asp
http://www.civitas.org.uk/eufacts/FSECON/EC4.htm

Imatge 18: Moneder amb diversos bitllets i monedes del sistema euro. Les peces metàl·liques que apareixen en la fotografia han estat encunyades a Bèlgica i Alemanya (si més no), i en els reversos s’hi poden observar els dissenys anteriors a 2007, quan el mapa d’Europa només recollia els països de la Unió europea:
http://www.magnerinternational.com/images/MPj04117680000[1].jpg

3. El "gold sovereign": el domini mundial de la lliura esterlina i del patró d'or.

denominació: sovereign;

metall: or;

diàmetre: 22,05 mil·límetres o 0,868 polzades;

pes brut: 7,98 grams o 123,274 grans;

llei: 916,66 milèsimes o 22 quirats;

fi o pes del metall preciós: 7,315 grams o 0,2354 unces.

============

Poc temps després de Waterloo, l'influent naturalista anglés Sir Joseph Banks presentava un gravador de camafeus italià, de nom Benedetto Pistrucci, a William Wellesley-Pole, germà major d'Arthur Wellesley, el primer duc de Wellington i vencedor de Napoleó.

Però William Wellesley-Pole, a més de ser germà de Wellington, era Master of the Mint, és a dir, màxim responsable de la reial casa de la moneda de Londres, institució que va traslladar de seu i per a la qual va adquirir nova maquinària. Esta, dissenyada per Matthew Boulton i James Watt, permetria la magnífica qualitat que, des de la perspectiva tècnica, va caracteritzar l'encunyació britànica des de llavors.

Siga com siga, d'aquells contactes entre Pistrucci i Wellesley-Pole se'n derivaria que el primer fóra escollit per a realitzar el disseny de les peces fonamentals del que seria nou numerari del Regne Unit encunyat a nom de Jordi III, durant la regència del príncep que es convertiria en Jordi IV: aquest últim havia aprovat, el 3 d'agost de 1816, la recomanació de The Privy Council's Committee of Coin d'encunyar peces de deu xílings (mitja lliura), vint xílings, quaranta xílings i cinc lliures esterlines.

Pistrucci (objecte de l'animadversió d'artistes britànics que el veien com un estranger usurpador) materialitzaria el sovereign d’or, equivalent a una lliura, i emés per primera vegada poc després de la Royal Proclamation de l'1 de juliol de 1817: es tractava de la peça angular no només del sistema monetari britànic durant un segle, sinó, i també, símbol de l’adscripció del Regne Unit al gold standard o patró or.
El gold standard, s'ha de recordar, establia la paritat metàl·lica de la moneda en una determinada quantitat d’or exclusivament; per esta raó, el banc encarregat d'emetre el paper moneda d'un estat adscrit al gold standard s'obligava a que la major part dels bitllets posats en circulació estiguera suportat per la possessió d'or. Això impossibilitava que els països en qüestió emeteren les grans quantitats de paper que implicaven l'augment de la inflació.

En els models de cera realitzats per als reversos de les noves monedes, l'italià hi va incorporar la figura de Sant Jordi (patró del rei, del príncep-regent i d’Anglaterra) matant el drac (►Imatge següent).

Paraules majors: s’hi tractava d’un Sant Jordi heroic, desvestit a la grega, amb les nueses dipositades sobre un cavall rampant que amenaçava la bèstia alada ferida de mort. Una joia neoclàssica on el sacre genet, gravat destrament pel mateix Pistrucci, apareixia encerclat per l'emblema del Molt Noble Orde de la Lligacama, o de la Garrotera (Order of the Garter) (►Imatge 1).

Pistrucci potser va basar el magnífic disseny en un camafeu existent en la col·lecció del duc d'Orleans. En qualsevol cas s'hi haurien d'afegir dos coses: la primera, que l'artífex italià va utilitzar ―pel que sembla― un servent empleat del Brunet's Hotel (ubicat en la londinenca Leicester Square) com a model del Sant Jordi, i que es pot posar de relleu la coincidència de la composició amb relleus dels frisos de marbre de l'interior de la nau, o cella, del Partenó d'Atenes del segle V a. C., exhibits en el British Museum des del 1807: en les esmentades obres escultòriques, l'execució de les quals hauria sigut supervisada per Fídies, apareixen cavalcant jóvens grecs quasi despullats, figurats en tant que participants en la processó de la festivitat tetrannual de la Gran Panatenea.

Però no n'hi havia res més? L'afirmació que el drac poguera constituir una al·lusió a l'enemic llavors recentment abatut pels exèrcits del Regne Unit, l'«abominable» Bonaparte, podria ser ben lògica. Napoleó havia gosat interposar-se en els plans del complexe militar-industrial britànic i potser mereixia també una venjança simbòlica: els anglesos, acompanyats dels seus forçats o voluntaris companys de viatge irlandesos, gal·lesos i escocesos, estaven decidits a governar les ones, les terres i les matèries primeres de quantes més latituds millor; i a farcir-les de soldats, teixits i ferralles britàniques. I Bonaparte els hi havia semblat un alumne massa dilecte. Ara, presoner a Santa Helena, l'antic senyor de bona part d'Europa hi podria estar en disposició de contemplar un emblema de la derrota francesa, o siga, de la seua pròpia i definitiva desfeta personal de 1815. I, clar està, de la paral·lela glòria de Wellington i del rei britànic, coronat aquest últim en l'anvers del sovereign amb els tradicionals llorers de la victòria (►imatge 2).

A més, paga la pena saber que James Gillray, un magnífic caricaturista anglés, va dibuixar el 1805 un símil molt paregut al que comentem: (Sant) Jordi III, a cavall i amb espasa, hi tallava en dos la corona i quasi el cap d'un Napoleó amb cos de drac i de fera, mentre Britannia —la personificació del Regne Unit que havia perdut l'escut en mig de la lluita— hi apareixia a punt de ser esclafada pels altres participants en l'escena (►imatge 3).Pistrucci, diferentment, hauria tractat el tema amb una òptica més subtil, i n'hi faria una obra d’art amb altres pretensions. Al respecte d'aquest tema és interessant llegir un testimoni posterior en una vintena d'anys —només— a l'execució del primer sovereign: en el capítol XVII, «On the current coins of Great Britain, considered as woks of art», del volum II de The Numismatic Journal a cura de John Yonge Akerman (E. Wilson, Londres, 1837, pàg. 137), s'hi diu: «[...] we may be permitted further to suggest in favour of the design in question, that as, at the time of its appearance, Napoleon had just been crushed by the power of the British arms, there was something particularly appropiate, to give it no better name, in representing on the new coinage, the baleful enemy of the isles overcome by the tutelar saint ; whose name, by an agreeable coincidence, the reigning prince also happened to bear. This is a disgression, but it will, perhaps be forgiven. The facts alluded to will some day become matter history»...

En qualsevol cas, i amb independència del significat afegit ―aparentment ocult― del disseny pistruccià, allò incontestable és que el Sant Jordi a cavall va tornar a aparèixer sobre les monedes britàniques en iniciar-se el regnat de l'antic Prince Regent, Jordi IV, per bé que amb modificacions (com ara la desaparició de l'Orde de la Garrotera, la substitució del tros de llança per una espasa en la mà dreta de Sant Jordi, etc.) (►imatge 4). Però a les darreries d'aquest període, el motiu dragonicida desaparegué de les encunyacions en benefici d'un disseny heràldic. Durant l’època de Guillem IV tampoc no hi estigué present, i només tornà a aparèixer-hi ben entrat el regnat de la reina Victòria (el 1871), quan les mines d'or d'Austràlia ja havien estat descobertes (1851) i posades en explotació pels britànics, i després que el segon imperi francés governat per Napoleó III haguera desaparegut...
Amb lleugeres adaptacions, el Sant Jordi nu i amb capa o clàmide —que ha arribat fins els nostres dies sobre encunyacions d’or en cap cas destinades a la circulació—, s'hi reconeix sobre sovereigns encunyats per bona part de l’antiga geografia imperial britànica: a la capital de Gran Bretanya, Londres; a les ciutats australianes de Sidney, Perth, i Melbourne; a Pretòria, a l’Àfrica del Sud; a Bombay, en l’Imperi de l’Índia; i a Ottawa, en el Domini del Canadà). En qualsevol cas, i atenent a l’esmentada perpetuació iconogràfica, no resulta gens estrany que trobem Sant Jordi matant el drac en un exemplar encunyat el 1910 a nom del postvictorià Eduard VII (►imatge 5). Eren els temps immediatament anteriors a 1914, quan feia uns anys que l’Imperi amb seu al Parlament de Westminster havia lluitat contra la república sud-africana, o Transvaal, i n'havia obtingut l'ocupació. Per a garantir la victòria en una guerra en què estava en joc la dominació sobre les importantíssimes mines d'or de l'Àfrica meridional (descobertes el 1886), les autoritats militars britàniques arribarien a tancar molts dels habitants d'orígen holandés del país (o boers) en camps de concentració.

Si bé l'estat boer, la Zuid Afrikaansche Republiek (ZAR), havia compartit estàndard monetari amb els que acabarien anorreant la seua independència, en les monedes dels boers apareixien armories ben pròpies i —en la immensa majoria de les encunyacions— el retrat de Paulus Kruger, el president del país que va resistir militarment la invasió britànica (►imatge 6).
L'època immediatament anterior a 1914 era també l'Edat d'Or de la City, el centre financer de Londres, que governava econòmicament el món perquè el binomi lliura esterlina/patró or —pound sterling/gold standard— s'havia imposat en el planeta sense discussió o amb ella. Pel que fa a la lliura, tangible en les butxaques i en els moneders en la forma de monedes d'or o de bitllets de paper del Bank of England bescanviables en metall groc, era, efectivament, la moneda universal (world currency), la que corria per la London Stock Exchange o Borsa de Londres (llavors la més important de totes), la divisa en què s'expressaven les grans emissions de deute públic en molts països, i en què se'n quantificaven els grans estalvis de molts milionaris. L'esterlina era, igualment, el mitjà per antonomàsia de les transaccions internacionals, dels grans negocis...

A més, i específicament, la materialització metàl·lica de la lliura va ser retratada per Sir John Clapham com the chief coin of the world, de curs legal en l'enorme imperi britànic (amb els dominis, i les nombroses colònies i dependències), i susceptible de ser considerada com a moneda pròpia per països com Brasil, Egipte o Portugal. Encara que, a tall d'anècdota, cal recordar que quan els sobirans d'or eren transferits des d'Austràlia a la Xina —a través de les operacions comercials de la Honourable East India Company— calia seleccionar les peces per tal que als mercaders xinesos els arribaren només monedes amb l'heràldica britànica en el revers, donat que no volien acceptar les ornades amb Sant Jordi i el drac: un drac humiliat, vençut i mort havia de ferir, per força, la sensibilitat dels partíceps d'una cultura on este animal fantàstic tenia un simbolisme tan positiu i arrelat que, fins i tot, constituïa l'emblema imperial xinés. I igualment s'ha de saber que la comunitat hindú en el subcontinnet indostànic també es mostrava reàcia al disseny de Pistrucci: en aquest cas el drac era interpretat com una serp, i aquest animal mereixia un tracte reverent per part dels partíceps de l'esmentada confessió religiosa...

Malentesos culturals al marge, i pel que respecta al gold standard, aquest havia conquerit posicions de manera imparable al llarg del segle XIX amb el poder britànic com a rector, i a costa del bimetal·lisme (bimetallism) o del patró argent (silver standard): en primer lloc, el patró or va ser abraçat per l'anglòfil Portugal el 1854. I després de l'extinció del segon imperi francés, molts més estats se n'adheriren: Alemanya el 1871 (en un pas decisiu per a l'expansió del sistema); França i els altres països de la Uníó Monetària Llatina (Itàlia, Bèlgica, Suïssa i Grècia) des del 1873/1878, però sense cap admissió pública; els Estats Units de facto el 1873 i de iure el 1900 (el punt de no retorn de l'afirmació del patró or a nivell mundial); Dinamarca i Suècia el 1873, i la Noruega unida dinàsticament als suecs el 1875, al compàs de la creació i de l'eixamplament de la Unió Monetària Escandinava; els Països Baixos el 1875; Finlàndia el 1878; la Monarquia d'Àustria i d'Hongria el 1879; Rússia el 1893; Japó el 1897; i l'Índia el 1898. Fins i tot Mèxic, el país que havia subministrat la major quantitat de rals d'a huit o pesos a la Xina i havia permés en moltes regions d'Àsia el sosteniment del patró argent, va acceptar el patró or per a la seua economia el 1905.

Els anys de l'inici del segle XX eren, finalment, els de la batalla callada o explícita entre imperialismes, i els de la plena puixança del II Reich alemany, una construcció política de matriu prussiana i de vocació imperial més enllà del nom, que acaronava idees hegemonistes ben poc atractives per als dignataris i per als periòdics que es localitzaven a la capital de l'estat britànic (i això malgrat el parentiu familiar entre les reialeses que es trobaven al cim d'una i d'altra potència).
El 1915, i ja en plena crisi bèl·lica contra les Potències Centrals (Alemanya, Àustria i Hongria, Turquia...), els britànics —mitjançant el Parliamentary War Savings Committee— editaven un cartell amb el propòsit de recaptar fons per a l’esforç militar del país a través de la venda de war loans: a la part superior del disseny apareixia l’anvers d’un sobirà d’or emés a nom del monarca regnant, Jordi V, i una frase amb doble sentit: THE BRITISH SOVEREIGN WILL WIN (el sobirà britànic vencerà!) (►imatge 7).

Contemporàniament, el magnífic disseny de Pistrucci, que havia ocupat també en el passat el revers de bona part de les espectaculars i pesades monedes d’argent de cinc xílings (five shillings o una corona, crown, (►imatge 8),...
...aparegué igualment en cartells on s’animava al donatiu econòmic en temps bèl·lics. I és que, en efecte, als britànics els calia esclafar els alemanys, i el Sant Jordi de Benedetto Pistrucci els hi havia de semblar un bon aliat: «LEND YOUR FIVE SHILLINGS TO YOUR COUNTRY AND CRUSH THE GERMANS» (►imatges 9 i 10).

L’Imperi britànic no isqué incòlume de la Gran Guerra: la immensa potència militar governada directament des del 10 de Downing Street i des del parlament ubicat a Westminster (o en íntima aliança amb canadencs, australians, sud-africans, etc.), va resultar afeblida, i l’elit de Londres començà a mirar pel retrovisor dels seus automòbils la carrera dels Estats Units (antiga colònia, ai làs!) per ocupar el cim del món. Sí: era qüestió de temps que el gegant ultramarí ho aconseguira, més quan els britànics havien eixit del conflicte amb un immens deute contret amb els nord-americans.

També va ser finalment qüestió de temps el declivi de la lliura esterlina definida en or, la moneda que al començament de la Primera Guerra Mundial era la indubitada «superdivisa» universal: des de llavors, i atenent a les necessitats derivades de la situació bèl·lica, el patró or va deixar d’aplicar-se en el territori del Regne Unit, i en conseqüència s'hi va establir de facto la inconvertibilitat dels bitllets en el groc metall. Aquesta situació va perpetuar-se també com a fruit de l'esmentat deute de Londres respecte dels Estats Units, però les coses semblaren canviar el 1925, quan a Gran Bretanya (que tenia com a responsable econòmic en el govern a Winston Churchill) s'enllestí una versió —diríem descafeïnada— del patró monometalista auri: el patró canvi-or, o Gold-Exchange Standard. Segons açò, el Banc d’Anglaterra no permetria la lliure convertibilitat de la lliura en or, però sí en moneda estrangera que fóra convertible en or a un tipus de canvi fixe. D’aquesta manera, i a diferència del que s’esdevenia amb el patró or estricte, a l’estat britànic no li calia mantenir les reserves en or sinó en monedes estrangeres convertibles en or, susceptibles de ser utilizades en els pagaments internacionals. El 1931, però, la crisi finacera del moment va suposar que el Regne Unit no poguera romandre tampoc en el patró canvi-or.
Les circumstàncies que acabem de referir són un bon exemple concret de les grans transformacions de l'economia occidental durant el Període d'Entreguerres. Però també n'hi hagueren transformacions de gran abast internacional, prèvies a la gran crisi de 1929, com ara la fi de l'hegemonia mundial del patró or. Un fet vertaderament històric, afavorit pels canvis en la distribució de les reserves d'or i en el fet que el ceptre financer mundial va passar de Londres a Nova York: recordem que, al cap i a la fi, la gran expansió del patró or va estar lligada en tot moment a la potència econòmica i financera del Regne Unit.

En efecte, havia estat el Banc d’Anglaterra qui reconeixia la quantia de les paritats metàl·liques de les monedes dels estats que s’adherien al gold standard, per més que aquesta tasca es realitzara en col·laboració amb els bancs centrals dels països afectats. I havia estat també el Banc d’Anglaterra el que, per tal de garantir la bona marxa d’un patró que es fonamentava en els equilibris de les balances exteriors de les respectives economies, pugnava per tal que les autoritats monetàries nacionals actuaren en el sentit de mantenir-hi l’ortodòxia i rigidesa requerides (per damunt, fins i tot, d’altres consideracions de política interior que pogueren entrar-hi en contradicció).
A més, des de Londres també s'hi donava el vist-i-plau als mecanismes de compensació (com ara l'alteració de tipus d'interés) que cada banc central havia de posar en marxa quan el sistema grinyolava, és a dir, quan no funcionava tan automàticament com s'hi esperava...

La desaparició del patró or no va ser uniforme cronològicament: així, la potència emergent d'aleshores, els Estats Units, va estar ancorada al gold standard fins una data tan tardana com el 1933 (durant la presidència de Franklin D. Roosevelt). Aquest país, tant amb anterioritat a integrar-se al patró auri, com durant el període en què va estar-hi integrat de facto, així com després que l'adhesió es fera de iure, va fer ostentació d’espectaculars emissions monetàries d'or on —des de 1849 i fins al mateix 1933— destacava la peça de vint dòlars (Double Eagle o doble àguila), encunyada molt massivament. Aquesta espècie contenia més or que quatre sobirans britànics junts (34 mm de diàmetre, 33,436 grams d'or de 900 milèsimes/30,0924 grams d'or pur), i esdevingué una cobejada moneda de reserva per als bancs i per als estats i una peça molt susceptible de ser atresorada pels particulars, i va ser treta a la llum amb dues tipologies bàsiques successives. En la imatge reproduïm un exemplar del tipus conegut com a Coronet, amb un bust de la Llibertat inspirat en el classicisme romà i una àguila heràldica d'execució decididament eclèctica i complexa (►imatge 11).

Se n'ha parlat del nord-americans com a potència emergent durant l'Entreguerres, i no s'ha fet debades: potència militar, potència econòmica i potència monetària, fins el punt que quan la lliura esterlina haja d'abandonar definitivament el seu tron com a superdivisa, i malgrat les grans ganes d’Adolf Hitler de senyorejar el planeta des de Berlín (també econòmicament), la moneda que n'aconseguirà l'herència no serà el Reichsmark del III Reich alemany (►imatge 12),...

...sinó el dòlar d'EE. UU. beneït a la conferència de Bretton Woods de l'estiu de 1944. I és que llavors ja estava clar que els nazis no guanyarien la Segona Guerra Mundial.

Text de Rafael Company i Mateo

Dades i procedència de les imatges:Imatge superior (sense número): Model en cera (ca. 1816) de Benedetto Pistrucci per a l’amonedació britànica, conservat al Museo Numismatico della Zecca dell’Istituto Poligrafico e Zecca dello Stato S.p.A (al Palazzo delle Finanze, a la ciutat de Roma). La fotografia es troba allotjada al web del Ministero dell’Economia e delle Finanze d’Itàlia:
http://www.tesoro.it/web/Insieme/insieme_pics.asp

http://www.museozecca.ipzs.it/visita_pistrucci.jsp

Imatges 1 i 2: Sobirà britànic encunyat a Londres el 1817 a nom de Jordi III, i subhastat per Fritz Rudolf Künker Münzenhandlung el 8 d’octubre de 2007:
www.coinarchives.com/w/

Imatge 3: Caricatura de James Gillray, St. George and the Dragon, a Design for an Equestrian Statue, from the Original in Windsor-Castle: http://dl.lib.brown.edu/repository2/repoman.php?verb=render&id=1147734078323585

Imatge 4: Sobirà britànic encunyat a Londres el 1821 a nom de Jordi IV, i subhastat per Fritz Rudolf Künker Münzenhandlung el 27 de setembre de 2005:
www.coinarchives.com/w/

Imatge 5: Revers d’un sobirà britànic encunyat a Londres el 1910 a nom d’Eduard VII:
http://www.goldsovereigns.co.uk/1910sovereign.html

Imatge 6: Moneda d’una lliura encunyada el 1898 a nom de la República Sud-africana, i subhastada per Fritz Rudolf Künker Münzenhandlung el 8 d’octubre de 2007:
www.coinarchives.com/w/

Imatge 7: Cartell editat pel Parliamentary War Savings Committee del Regne Unit el 1915. Inclou el text «THE BRITISH SOVEREIGN WILL WIN. INVEST IN THE WAR LOAN TO-DAY. ASK FOR DETAILS AT NEAREST POST OFFICE», i va ser imprés per David Allen & Sons Ld. Harrow, Middlesex:
http://lcweb2.loc.gov/cgi-bin/query/h?pp/PPALL:@field(NUMBER+@1(cph+3g10999))

http://memory.loc.gov/service/pnp/cph/3g10000/3g10000/3g10900/3g10999v.jpg

Imatge 8: Revers d’una moneda de cinc xílings (una corona) encunyada a Londres el 1887 a nom de la reina Victòria, i subhastada per Dr. Busso Peus Nachfolger el 26 d’abril de 2006:
www.coinarchives.com/w/

Imatge 9: Cartell editat pel Parliamentary War Savings Committee del Regne Unit el 1915. Inclou el text «LEND YOUR FIVE SHILLINGS TO YOUR COUNTRY AND CRUSH THE GERMANS», i va ser dissenyat per D. D. Foy (la peça de cinc xílings de la imatge està datada el 1915, quan el cartell va editar-se, però no n’hi hagué cap emissió amb eixa data:
http://library.marshallfoundation.org/posters/library/posters/browse_expanded.php?war=wwi&country=gb&topic=War%20Bonds

Imatge 10: Cartell editat pel Parliamentary War Savings Committee del Regne Unit. Inclou el text «WAR LOAN. INVEST FIVE SHILLINGS AND HELP YOUR COUNTRY TO WIN. APPLY FOR DETAILS AT THE NEAREST POST OFFICE». Com en el cas de la imatge 8, la peça de cinc xílings representada en el cartell està datada el 1915, però no n’hi hagué cap emissió amb eixa data:
http://library.marshallfoundation.org/posters/library/posters/browse_expanded.php?war=wwi&country=gb&topic=War%20Bonds

Imatge 11: Peça de vint dòlars encunyada a Filadèlfia el 1904, i subhastada per Fritz Rudolf Künker Münzenhandlung el 15 de març de 2006: www.coinarchives.com/w/

Imatge 12: Cartell de propaganda editat en l’Alemanya hitleriana per a la promoció de l’adquisició a terminis del KdF Wagen, l’automòbil popularment conegut com a Volkswagen (literalment «cotxe del poble»). El Volkswagen era un vehicle publicitat com a barat i que, per això i degut a les facilitats de compra, hauria de trobar-se a totes les llars dels bons alemanys del III Reich nazi (que de segur disposarien d’una moneda d’argent de 5 Reichsmark amb la qual fer front a la quota...):
http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/45/Nazi_Volkswagen.jpg

2. El prestigi del “napoléon d’or”: les vicissituds del bimetal·lisme, la Unió Monetària Llatina i el projecte d’una moneda universal.

denominació: 20 francs;

metall: or;diàmetre: 21 mil·límetres;pes brut: 6,45 grams;llei: 900 milèsimes;fi o pes del metall preciós: 5,806 grams o 0,1867 unces.

==========

Napoleó Bonaparte va aconseguir establir a França un sistema monetari bimetàl·lic de gran transcendència i longevitat. De fet, a banda de mantenir al país les innovacions en matèria de moneda dutes a terme durant l'etapa del Directori tardorevolucionari (datades el 7 d'abril i el 15 d'agost de 1795), va completar-les: amb el concurs de Martin Michel Charles Gaudin, ministre de finances, Napoleó va consolidar el franc decimal dividit en 100 centimes com a unitat monetària (constituït per 5 grams d'argent de llei de 900 milèsimes), i va fer possible que l'esmentada moneda estiguera definida en la pràctica per la doble paritat metàl·lica, és a dir, tant en argent —segons s'acaba de dir— com en or (0.3225 grams de llei de 900 mil·lèsimes). De fet, i amb això dit, s'hi establia una ratio de 15,5 a 1 per tal de fixar la relació de valor entre les monedes de tots dos metalls preciosos, en el ben entés que l'or n'era el més valuós.

Atenent a que la nova situació es va validar mitjançant una llei promulgada el 17 del mes «germinal» del (calendari revolucionari) de l'any XI de la república —7 d'abril de 1803— , seria possible disposar d'un apel·latiu específic per a l'eix de la reforma monetària, franc germinal: es tracta d'una denominació unida a algunes de les monedes més famoses de la contemporaneïtat occidental com ara la peça de cinc francs d'argent i la de vint francs d'or.

Justament, la iniciativa d'emetre a França monedes d'or en grans quantitats es veié afavorida pel fet que Bonaparte va conquerir Venècia el 1797, amb la consegüent possessió de l'importantíssim tresor d'aquesta república mercantil italiana: des de llavors el camí seria un poc més fàcil per tal que la République française (posteriorment transformada en l’Empire français) començara a encunyar el 1803 monedes d’or de quaranta francs però, sobretot, de vint: la peça de vint francs, coneguda com a napoleó d'or, que es convertiria en una de les monedes més populars de la història econòmica dels dos últims segles.

S'ha d'aclarir, no obstant, que les encunyacions amb el mòdul, pes i llei dels napoleons d’or van nàixer el 1801 a la Gàl·lia Cisalpina o Piemont dependent de Bonaparte: s'hi tractava d'una peça de vint lires encunyada arran Marengo, la gran victòria napoleònica a Itàlia, i per això seria coneguda com a marengo i donaria nom en italià a tota peça amb les mateixes les característiques que l'auri per excel·lència del segle XIX francés.

Les primeres emissions d'aquest, del napoléon d'or veritable, es degueren al mestratge del gravador general que havia substituït a Augustin Dupré, Pierre-Joseph Tiolier. Tiolier va adaptar les monedes a la canviant situació institucional francesa: en primer lloc, va mostrar una república governada per un primer cònsul vitalici que, també en el pentinat, traslluïa la influència de les etapes finals de la Roma republicana en les formes del règim instaurat arran del colp d'estat del 18 de brumari. De fet, semblava indubtable la identificació entre Bonaparte i Juli Cèsar (►imatge 1 dalt esquerra), acompanyat en el revers de la peça per una corona de branques d'olivera (►Imatge 1 dalt dreta).

Més tard, arran la proclamació imperial de Napoleó el 1804, la república comptarà amb monedes que mostraran la presència d'un emperador com a més alta magistratura, i el 1807 Tiolier farà aparèixer, sobre els polsos del retrat del victoriós empereur, fulls de llorer relligats en una corona (►imatge 1 baix esquerra). La visibilitat de la dependència de la França tardo-napoleònica respecte el model de l'Imperi romà arribarà al summum quan el règim formalment republicà done pas a un Empire, la qual cosa es vorà reflectida en les monedes encunyades des del 1809 (►imatge 1 baix dreta).

Lluís XVIII, nebot de Lluís XVI i successor de Napoleó, no va tornar arrere pel que fa al sistema monetari vigent a França el 1814-1815, i el napoleó d'or (o «lluís» en aquell cas) va seguir emetent-se. I ho va continuar fent després de Lluís XVIII: amb son germà Carles X, més reaccionari encara que Lluís; en temps de Luís Felip I, el rei instaurat per la revolució de 1830; amb la II República fruit de la revolució de 1848; en època de la presidència de qui era nebot de Napoleó, Lluís Napoleó Bonaparte; i a nom d'aquest mateix personatge després que el 1852 es convertira en emperador com a Napoleó III (Napoleó II, el fill del primer Bonaparte i teòric rei de Roma, mai va arribar a regnar de facto a França)...

L’exemplar que apareix a continuació fou encunyat a nom Napoleó III, el retrat del qual ostenta els llorers de la victòria a la guerra de Crimea (►imatge 2 esquerra),...

...i ho va ser a la ciutat alsaciana d'Estrasburg, com ho acredita l'anagrama «BB» que figura a l'esquerra de la data, en la part inferior del revers (►imatge 2 dreta).
Este napoleó estrasburgés fou emés cinquanta-quatre anys després que els destins dels francesos deixaren d’estar en mans del petit cors, però porta gravat pràcticament el mateix escut d’armes d'aquell (excepció feta de l'elm que s'utilitzava a principis del segle XIX i d'alguns detalls menors) (►imatge 3).

La raó d’esta quasi identitat heràldica cal buscar-la en el ja esmentat parentiu familiar que lligava a l’emissor de la peça que tractem amb el primer dels napoleons i, també, en la continuïtat de les formes polítiques entre el conegut com a «segon imperi» francés i l’original.
A l'efecte mirem el bell mig del revers del napoléon d’or de 1869 (►imatge 4)...

...i fixem-nos-hi bé: l'àguila posa les potes sobre un raig (foudre en francés), segons una de les tradicionals representacions del déu Zeus o Júpiter (►imatge 5).

Este emblema té la seua raó de ser en que Napoleó Bonaparte, en vespres de la seua coronació com a Empereur des français el 1804, hagué de decidir quin emblema havia de representar la nova glòria imperial, i després de desestimar l'elefant, el lleó i el gallus, el pollastre gàl·lic, d’antiga tradició al país (Gallia) i de gran vigència durant els temps revolucionaris, va acabar tirant mà de la socorreguda iconografia hel·lènica (►imatge 6 esquerra) i romana de l’Antiguitat (►imatge 6 dreta). I el nebot del gran Bonaparte, Lluís Napoleó, s’aconformaria amb seguir la drecera neoclàssica de son oncle. Així, les àguiles napoleòniques —que no havien aparegut gravades en el numerari del primer imperi ni en el d'or dels inicis del segon— van crear-se per llei del 18 de juliol de 1860, i van circular o s’atresoraren des que començaren a encunyar-se el 18 de febrer del 1861, gravades per Désiré-Albert Barre (fill del també gravador Jean-Jacques Barre), i acompanyades de corona i mantell (►imatge 7).

El napoleó d'or va ser imitat des de l'inici de la seua producció a París el 20 de messidor de l'any XI (9 de juliol del 1803): tant en alguns països d'Europa governats pels «napoleònides» o membres de la família de Napoleó (durant el regnat d'aquest), com en èpoques posteriors a l'extinció de l'aventura imperial francesa, s'emeteren monedes equivalents a vint francs fora de les fronteres gàl·liques (cosa que també s’esdevenia amb monedes que seguien el format dels cinc francs en argent o d’altres valors del sistema decimal francés). Les esmentades encunyacions mostraven de forma ben tangible la influència política, econòmica i cultural de França: és el cas de monedes com les vint lires tretes a la llum pels nacionalistes italians de la regió vèneta, enfrontats a l'ocupació austriaca i identificats amb el símbol de Sant Marc (►imatge 8)... ...o de peces com aquests cinc francs encunyats pels suïssos en els moments posteriors a l'establiment de la Constitució federal de 1848. En l'anvers d'aquesta moneda apareix la figura d'Helvècia, una al·legoria del país, i s'hi inclouen les armories de la creu blanca en fons roig (►imatge 9).Del que s'ha dit fins ara potser el lector deduïsca que tot van ser flors i violes si parlem del camp monetari durant el regnat Napoleó III. Però això no va ser áixí: per més que n’havia eixamplat «per dalt» el sistema monetari heretat de son tio amb la incorporació de valors com els cinquanta i els cent francs en or, i per bé que era molt patent el pes del napoleó d'or (emés llavors en xifres enormes) i d'altres monedes de França a l'hora d'emprendre moltes encunyacions forànies, Napoleó III es veié forçat a lluitar pel manteniment del règim bimetal·lista heretat del primer Bonaparte i considerat un bé a defendre. El bimetal·lisme (bimetallism, bimetallisme en francés) implicava en la seua formulació plena diverses mesures:
a) establir la paritat metàl·lica de la moneda (recordem-ho: el valor en metall preciós de la unitat monetària) tant en una quantitat d'argent com en una d'or —com s'ha dit abans— i, per tant,
b) mantenir el valor de les espècies encunyades en un i altre metalls preciós segons una proporció prèviament fixada (ratio) que es volia inalterable i, en conseqüència,
c) permetre un poder liberatori ilimitat a les espècies monetàries d'or i d'argent (és a dir, que amb independència de l’import dels pagaments, aquests pogueren ser satisfets en qualsevol dels dos metalls).

Però este joc d’equilibris va ser posat en risc durant el tercer quart del segle XIX: com que s’explotaren al món nous i grans jaciments que augmentaren la producció d'or, el preu del metall groc es veié sotmés a fortes baixades en el seu valor de mercat. En efecte, les famoses «febres de l'or» inicials —esdevingudes a Califòrnia (1848) i a Australia (1851)— anaren acompanyades d’ostensibles oscil·lacions en les diferències de preus entre un i altre metall preciós als diferents mercats, i en benefici de l'argent. A més, i atenent al desenrotllament de la Guerra de Secessió nord-americana, els britànics es veieren impel·lits a comprar teixits de cotó a l'Índia a canvi d'argent, la qual cosa incidia també en la carestia del metall blanc i en l'increment del seu preu.

La situació creada propiciava l’augment de l’especulació perquè els particulars i els representants dels governs podien, aleshores, portar els seus propis metalls a les seques oficials per tal que s'hi fongueren i convertiren en peces, i això va suposar grans moviments de metalls amonedats i sense amonedar a la recerca del màxim benefici (tot descomptant les despeses originades per les esmentades activitats de transportar, de fondre i d'encunyar). Es tractava d'unes actuacions, per cert, que acabarien extingint-se posteriorment, quan les autoritats centrals determinaren controlar completament el volum de la massa monetària atenent a que, mitjançant la «llei de Fisher», hom va albirar la possessió d'una resposta científica —en la forma d'equació— a un interrogant tan fonamental de l'economia política com ara la relació de causalitat entre la quantitat de moneda en circulació i el nivell general dels preus. De fet, els governants també van procedir en la mateixa direcció de control del volum dels diners disponibles quan es va decidir concentrar la competència d'emetre el paper moneda (paper money) en el banc central del país exclusivament...

Siga com siga, i si tornem a posar la mirada en aquell tercer quart del segle XIX farcit de moviments especulatius amb els metalls preciosos, se n’adonarem de seguida que una de les conseqüències indesitjades d’aquella situació, per a les entitats emissores, era el compliment de la coneguda com a «llei de Gresham», segons la qual la considerada com a moneda «roïna» expulsa de la circulació a la considerada com a «bona»: en el cas que ens ocupa, s'hi esdevingué la pràctica desaparició de les menudes monedes d'argent del torrent circulatori (amb llei de 900 mil·lèsimes), ja que n’eren foses, en restaven atresorades o n’acabaven exportades donat que havien acabat tenint major valor de mercat (intrínsec) que nominal (o facial).
Davant tot açò els països que, de facto, coinstituïen el que podríem batejar com a l'àrea del franc germinal adoptaren mesures correctives, però ho van fer sense cap concertació, i això suposava un desorde monetari cada vegada major i l'augment dels entrebancs a certs tipus d'intercanvis transfronterers. En conseqüència, i per tal de garantir la viabilitat del bimetal·lisme a França i al seu entourage territorial (incloent-n'hi la lliure circulació de menudes monedes d'argent entre els països afectats), l’emperador Napoleó III va reunir a París el 1865 una conferència internacional (comandada pel vicepresident del Consell d'Estat francés, Félix Esquirou de Parieu) per tal de reharmonitzar de iure els sistemes monetaris de l'estat convocant i d'Itàlia, de Bèlgica i de Suïssa: a l'efecte s'hi adoptaren mesures com ara establir en 835 mil·lèsimes la llei de les peces d’argent que, tots quatre països, encunyarien amb valor facial inferior a cinc unitats monetàries. Aquestes monedes de puresa minvada tindrien un poder liberatori limitat i no podrien ser encunyades per particulars, a diferència del que seguiria esdevenint-se amb les peces d'or i amb les emissions de l'écu de cinc francs (francesos, suïssos i belgues) i de l'scudo de cinc lires (italianes), totes elles fabricades amb les tradicionals 900 mil·lèsimes de les disposicions de germinal...

L'acord parisenc de 1865, signat el 23 de desembre, és la partida de naixement de la popularment coneguda com a «Unió Monetària Llatina (UML)», per bé que la UML, en realitat, mai va ser una unió monetària completa perquè no donà peu a la creació d’una moneda única per als països membres. Però encara que tampoc no va recollir cap previsió sobre els bitllets de banc (una forma de diners que aleshores ja tenia una importància cabdal en la vida econòmica d'Occident), la transcendència de la nova organització fou indubtable atenent a que,

a) va instituir un acord total pel que fa a la unificació dels mòduls, dels pesos, de les lleis i de l'equivalència de valor de les peces metàl·liques d'or i d'argent de les quatre monedes dels països signataris, i a que

b) va implicar un pacte de volums d'emissió i d’admissió mútua de les espècies respectives en la circulació general de l'àrea.

Grècia va ser l'únic país dels no convocats a París el 1865 que s’adheriria formalment a la Unió Llatina, i ho faria pocs anys després, el 1868. És per això que la fotografia següent, d'una peça de vint dracmes de 1884 i equivalent a un napoleó d'or, correspon a una moneda encunyada amb l'aixopluc de iure de la UML. En el revers porta les armories reials hel·lenes, amb el blasó de la creu blanca sobre fons blau que contemplaríem si n'observàrem una versió polícroma (►imatge 10).

La lliure circulació de les peces dels altres estats de la Unió Llatina en el si dels membres d'aquesta organització queda molt ben acreditada en aquest cartell suís, que informa a la població de les monedes que tenien el pas franc al territori del país: hi apareixen fotografiades encunyacions argènties incloses en una forqueta cronològica que té com a límits l'època napoleònica i les acaballes del segle XIX (►imatge 11).

Però la França de Napoleó III també va esmerçar esforços en política monetària més enllà de les reaccions a les dificultats: s'hi ha de reconèixer igualment una actitud molt prospectiva, dirigida a propiciar conjuntament amb Gran Bretanya, els Estats Units i altres territoris com ara la monarquia d'Àustria i Hongria, un procés de convergència monetària «universal», que servira per tal de facilitar el comerç i d’altres fluxes entre allò que llavors es coneixia com a «nacions civilitzades».
La nova moneda «universal», decimal, d'or, basada en l'experiència francesa i destinada a ampliar l'exercici del lliurecanvisme, hauria d’haver nascut en la conferència internacional de París, de 1867, a la que havien estat convocades personalitats de molts països. La majoria de sessions de la conferència van ser presidides pel mateix Esquirou de Parieu, artífex de la Unió Monetària Llatina, i hi pogueren acreditar-se bons desitjos i pronunciaments favorables. Però ni les converses de llavors a la capital francesa, ni les successives convocatòries que se celebraren a l'efecte als Estats Units i a Europa, fins el 1892, van donar a llum un instrument d'intercanvi econòmic d'abast planetari.

Pero... per quina raó no es faria realitat el somni? per quins motius va privar-se al món més o menys industrialitzat d’encunyacions unitaristes pactades? S’aporten habitualment diversos factors principals per a explicar el fracàs final: la desconfiança d’importants sectors britànics cap a una iniciativa tan french style i, en bona lògica, la predilecció de Londres per l'afiançament d'un patró or que no estiguera sota lideratge francés sinó sota les directrius de la City (la qual cosa s'esdevingué en la pràctica fins a ben entrat el segle XX); la voluntat dels britànics de consolidar la seua supremacia financera en solitari (cosa també esdevinguda fins a bona part del segle XX); l'oposició dels bancs centrals llavors en mans privades; els interessos dels posseïdors d'argent, ben poc proclius a la perspectiva d'un or hegemònic que convertiria, sense cap mena de dubte, totes les monedes d'argent en peces fiduciàries; el poc entusiasme inicial prussià cap a l'acord i el posterior naixement del marc d'Alemanya (del poderós II Reich) al marge de qualsevol confluència amb els grans sistemes monetaris ja vigents a Europa i a l'Amèrica del Nord; els enfrontaments entre els governs de París i de Berlín amb posterioritat a la guerra franco-prussiana (1870), responsables d'un clima enverinat al bell mig del continent, en res favorable a la conciliació i a la col·laboració entre potències antagòniques; la final inhibició nord-americana, el país que en la Conferència de París de 1867 s'hauria mostrat més partidari de realitzar els sacrificis necessaris... Tot plegat un cúmul d'egoïsmes vencedors, fonamentalment nacionals, que en opinió de l'historiador Luca Einaudi (Money and Politics: European Monetary Unification and the International Gold Standard (1865-1873), Oxford Univerity Press, Oxford, 2001), hauríem de lamentar: d'haver triomfat llavors la pretensió unificadora, s'hauria promogut la pau i una major cooperació entre els grans països d'Occident.
Un grapat d’assaigs monetiformes francesos, nord-americans i britànics donen fe d’aquelles possibilitats frustrades, susceptibles d'haver produït emissions àuries basades en els mòduls, pesos i lleis de les monedes franceses d'or. En eixe sentit s'ha de saber que eren mínimes les diferències entre les quantitats d’or pur que contenien referents monetaris fonamentals de l'època: la peça britànica d’un sovereign o d’una lliura (7,3216432 grams o 0,2354 oz. ―l'oz. o unça troy te 31,1030 grams―); la moneda de cinc dòlars o mitja àguila dels Estats Units (7,52288261 grams o 0,24187 oz.); i la peça d'un napoleó d’or i la monedeta àuria de cinc francs, la conjunció de les quals podria haver donat peu a una peça de vint-i-cinc francs (7,2594402 grams o 0,1867 oz. + 0,0467 oz. = 0,2334 oz.), la peça reina de la convergència monetària proposada. Com es veu, s'hi tractava de discrepàncies de dècimes de gram (7,32 vs. 7,52 vs. 7,26), que cas d’haver-se harmonitzat haurien permés fer realitat tant l’equació següent...

1 lliura (10 florins de 2 xílings) = 5 dòlars = 25 francs (o lires, o francs belgues o suïssos) = 10 florins (revaluats) d'Àustria i Hongria 

(►imatges 12 i 13).

...com la que semblava destinada a convertir-se en bàsica (el «comú denominador», segons el sentir de la majoria dels assistents a la Conferència):

5 francs (o lires, o francs belgues o suïssos) = 2 florins britànics o 4 xílings o 1/5 de lliura =        
                                                                                                                                                                                1 dòlar = 2 florins (revaluats) d'Àustria i Hongria

(►imatge 14).

D'acord amb el que portem dit, fer realitat la iniciativa hauria suposat que tant el Regne Unit com els Estats Units haurien d'haver reduït en alguna mesura el valor de les respectives monedes: 20 cèntims de franc per lliura esterlina i 17 cèntims de franc per dòlar; amb tan poc com això, i pel que fa a la prevista moneda de 25 francs, s'hauria eliminat la diferència positiva de la peça britànica d'un sobirà, i de la mitja àguila, envers la nova peça francesa. Com a lògic corol·lari, a les seques britàniques i nord-americanes s'haurien d'haver fos i tornat a encunyar moltes peces d'or (la qual cosa haguera suposat un volum important de despesa per a les economies respectives). 

Com ja hem avançat, però, el projecte de la unificació monetària mundial no va passar dels estadis preparatoris ―deguts als treballs de les conferències internacionals i, també, a propostes de matriu privada―  i de les bones intencions retòriques que s'esborraven davant la realpolitik. Fins i tot mai va aplicar-se una convenció monetària preliminar, acordada el 1867 entre París i Viena, que preveia l'encunyació de la moneda de 25 francs a França i l'emissió de peces de 10 florins/25 francs al territori dels Habsburg (després d'una lleugera apreciació del florí austríac i hongarés). El panorama descrit no va ser canviat per fets com ara que Espanya acabara emetent peces de 25 pessetes, equivalents a 25 francs, o que països com Guatemala, Veneçuela, l'Argentina, etc., també encunyaren monedes de 5 pesos, 5 venezolanos, 1 argentino, etc., que es canviaven igualment per 25 francs: si bé aquestes noves espècies espanyoles i llatinoamericanes duien a la pràctica les directrius emanades de 1867, ho feien en un context internacional on la convergència monetària «universal» havia deixat d'estar, veritablement, en cartera.
Tanquem el capítol de les utopies irrealitzades i retornem a la política interior de França: amb la desfeta de Sedan davant les tropes d'Otto von Bismark durant la guerra franco-prussiana (1870), i amb la consegüent expulsió del tron de Napoleó III, les peces de vint francs d’or ja no tornarien a ostentar cap retrat monàrquic, i els emblemes republicans podrien reprendre el seu lloc en el numerari francés. Els governants de diverses tendències que se succeïren al cim de la III República durant els primers anys de la seua existència, hagueren de fer front a la sublevació de la Commune de París i a la humiliació de la grandeur française a mans dels prussians, explicitada en circumstàncies tan adverses per a l’estat gàl·lic com l’amputació territorial d’Alsàcia i de part de la Lorena, la creació i puixança d’un modern poder alemany en el mig d’Europa, i l’entrega al II Reich —en concepte de reparacions de guerra— de milions i milions de francs. Una gran part d'aquestes reparacions, per cert, fou pagada en napoleons d’or que, en ser fosos, permetrien la creació d’un sòlid sistema monetari alemany sobre la base del patró or: com a fita d'quell, la peça d’or de vint marcs —Doppelkrone o doble corona (22 mm de diàmetre, 7,965 grams d'or de 900 milèsimes o 7,168 grams d'or pur)— que portava en el revers l'emblema heràldic del nou estat dirigit pels qui serien els últims monarques regnants de la dinastia Hohenzollern: Guillem II (►imatge 15), Frederic III i Guillem III.

No obstant tot això, la III República francesa va heretar la voluntat «civilitzatòria», és a dir, imperialista, d’anteriors etapes, i arribà a consolidar un amplíssim domini colonial. Però l’imperi republicà francés no podria superar en el ranking a la gran estructura territorial d’abast mundial que construïen els britànics en nom de la seua monarquia, acompanyats de la lliura esterlina (plasmada en el sovereign d'or o en bitllets de paper) com a mascaró de proa. Mentrestant, seguiren encunyant-se a París napoleons auris i republicans —com els que mostraren el cap de la Llibertat en l'anvers i un coq o pollastre al revers— que no podrien sobreviure en el torrent circulatori al trauma de la Primera Guerra Mundial (►imatge 16).

Justament, i en el segon any d’aquell enorme conflicte, Jules-Abel Faivre va fer realitat una veritable icona propagandística, que es fonamentava en la manipulació de la imatge del revres de les monedes de 10 o de 20 francs del 1915, mai encunyades amb aquella data. En l'obra de Faivre un hipertrofiat i enfurismat pollastre ataca un soldat alemany que ja té un genoll posat a terra (►imatge 17).

És el mateix pollastre que apareixia molt més «pacífic» (per bé que orgullós) en el revers de les últimes peces d'or realment encunyades per la III República, entre el 1899 i el 1914 (►imatge 18).

El pollastre (en llatí, gallus) va ser associat pels romans als habitants celtes, gals (galli), de les terres que després esdevindrien França (Gallia), i amb la instauració dels règims republicans francesos dels segles XVIII i XIX havia arribat a convertir-se en un dels símbols més populars del país. No debades les lliçons d'història de l'escola pública francesa de la III República indicaven, clarament, on calia buscar l'origen de l'estat-nació: «nos ancêtres les gaulois»... Una frase recitada de memòria per la xicalla, fins i tot, en les possessions de l'imperi colonial africà, asiàtic, etc.

Faivre va elaborar, en conseqüència, una apel·lació d'alt contingut simbòlic per tal de garantir l'èxit de l'acció publicitada entre els destinataris: l’adquisició del primer emprèstit francés de la Gran Guerra. Al servici de l'esmentada acció, a més, s'hi faria entrar en joc diversos tipus de llenguatge escrit: nacionalista (POUR LA FRANCE), cívic (VERSEZ VÔTRE OR), i, fins i tot, poètic (L’OR COMBAT POUR LA VICTOIRE).
Unes últimes reflexions pel que fa a la història global del patró bimetal·lista. S’ha de començar per reconéixer que la Unió Monetària Llatina (UML), i malgrat crisis com la del deute d'Itàlia del 1873, va allargar la vida del sistema que pretenia salvar. Però quan es va dissoldre oficialment, el 1927, feia ja molts anys que el bimetal·lisme havia perdut definitivament la batalla: amb posterioritat a 1870, un pletòric II Reich va adoptar el patró or i desmonetitzar l’argent en circulació (tants milions i milions de tàlers d’argent!) en rebre de França les ja esmentades reparacions de guerra; i els nord-americans van descobrir i posar en explotació uns jaciments gegantins d’argent. La summa d’aquests factors, que posava en el mercat enormes quantitats d'argent, explica la baixada del preu del metall blanc i, en paral·lel, la fundició, atresorament i exportació de les monedes d’or en els països bimetal·listes.
Així aquests països es van veure forçats a «suspendre» l'encunyació de les peces d’argent amb valor de cinc unitats el 1878, i va quedar molt clara per a tots la naturalesa del «bimetal·lisme coix» (bimétallisme boiteux en francés) que definia les polítiques monetàries dels estats de la Unió Monetària Llatina: pràctiques d'un monometal·lisme auri (gold standard) no confessat, matisades—això sí— per diverses recialles del bimetal·lisme clàssic. Per la seua part, els altres principals països del món decidiren adoptar explícitament el patró or en el context de les noves circumstàncies: aquelles que havien convertit l’argent en un metall que, per més que continuara sent considerat preciós, posseïria un valor prou més baix que abans.
El patró or, com abans el patró argent, establia el valor de la unitat monetària en una determinada quantitat d’un sol metall preciós —en esta ocasió, groc. Açò va suposar que les encunyacions d’argent passaren a ser fiduciàries (del llatí fiducia, confiança), és a dir, que tingueren un valor real (o quantitat de metall noble) lliurement decidit per les autoritats, inferior a l’establert en el valor facial que s’indicava en el gravat de l’anvers o del revers. Que algunes monedes d’argent foren fiduciàries no era cap novetat llavors, perquè —com s’ha vist anteriorment— el propi naixement de la Unió Llatina va estar lligat a l’establiment de mesures d’aquesta espècie, però l’afirmació del patró or significava portar les esmentades pràctiques a l’extrem, a l’absoluta coherència.
En tot cas s'ha de dir que, independentment del fracàs final de la UML en el seu intent de preservar el moll de l’os del bimetal·lisme, la pròpia existència d’aquesta entitat internacional contribuïria a esperonar el naixement de moltes monedes. Són les peces que, a l’ombra dels prestigiats mòduls, pesos i lleis de les monedes franceses del tercer Napoleó i de la tercera República, s’emetrien al món entre les darreries del segle XIX i en els principis del XX. I entre aquestes, i molt particularment, les encunyacions amb valor equivalent als vint francs.

Les dues imatges següents donen fe d'aquella veritable pluja de monedes. En primer lloc una peça de cinc pessetes idèntica en diàmetre —37 mm—, grams —25— i mil·lèsimes —900— als cinc francs francesos d'abans i després de la creació de la Unió Monetària Llatina: s'hi tracta d'una de les encunyacions dels revolucionaris espanyols que van acabar, provisionalment, amb el regnat dels Borbons sobre els territoris governats des de Madrid. L'anvers de la moneda s'inspira en la personificació d'Hispània present en les encunyacions de l'emperador romà Hadrià, i el revers constituïx el primer escut d'Espanya com a estat-nació modern, amb les columnes d'Hèracles i la corona mural (►imatge 19).

L'altra moneda que es reproduïx, de vint bolívars, fou encunyada a nom dels Estats Units de Veneçuela i ostenta, a més de les armories de la república coronades per dues cornucòpies ubèrrimes, el bust de Simón Bolívar, el dirigent que conduí a la independència bona part dels territoris americans en mans de la corona espanyola. La peça, que incorporava la indicació del pes i de la llei i equivalia exactament a un napoléon d'or, fou dissenyada per Désiré-Albert Barre, el mateix gravador encarregat de les peces de vint francs de Napoleó III amb el revers ocupat per les armories imperials.

Text de Rafael Company i Mateo

Dades i procedència de les imatges:Les imatges de monedes, excepte les corresponents als números 6, 13, 14, i 16-18, estan allotjades —sense les modificacions ací hi incorporades— al lloc web

http://www.coinarchives.com/w/

Imatge 1: Monedes de vint francs de Napoleó Bonaparte com a primer consul (dalt) i com a emperador (baix), encunyades a París l’any XI ―el 1803― i el 1815, respectivament. Han estat subhastades per la Maison Palombo (6 de maig de 2006) i per Spink (31 de març de 2007).

Imatge 2: Peça de vint francs encunyada a Estrasburg el 1869 a nom de Napoleó III, i subhastada per Jean Elsen & ses Fils el 15 de desembre de 2007.

Imatge 3: Armories napoleòniques en el «segell dels títuls» de l’emperador Napoleó I (esquerra de l’espectador) i escut d’armes del segon imperi francés (dreta):
http://inmf.org/armoriallamarque.htm
http://fr.wikipedia.org/wiki/Image:France_armoiries_(second_empire).jpg

Imatge 4: Revers d’una peça de vint francs encunyada a Estrasburg el 1869 a nom de Napoleó III, i subhastada per Jean Elsen & ses Fils el 15 de desembre de 2007.

Imatge 5: Àguila napoleònica:
http://ancre.chez-alice.fr/symboles/aigle.jpeg

Imatge 6: Reversos d’un tetradracma de Ptolomeu VI, rei de l’Egipte hel·lenitzat (esquerra) i d’un denari de l’emperador romà Domicià (dreta), monedes subhastades per Classical Numismatic Group (25 de setembre de 2002) i Astarte (6 de maig de 2006) respectivament:
www.coinarchives.com/a/

Imatge 7: Components de les armories imperials de Napoleó III:
http://www.napoleon.org/fr/essentiels/symbolique/index.asp

Imatge 8: Moneda de vint lires encunyada a Venècia el 1848 pel Govern Provisional vènet (partidari de la unificació nacional italiana), i subhastada per UBS Gold & Numismatics el 22 de gener de 2008.

Imatge 9: Peça de cinc francs encunyada a París el 1850 pel govern suís, i subhastada per Fritz Rudolf Künker Münzenhandlung el 25 de setembre de 2006.

Imatge 10: Moneda de vint dracmes encunyada a París el 1884 a nom de Jordi I de Grècia, i subhastada per Ira & Larry Goldberg Coins & Collectibles el 27 de maig de 2007.

Imatge 11: Cartell suís amb el conjunt de monedes d’argent que tenien curs en els països de la Unió Llatina. S’hi distingixen encunyacions del Regne de Bèlgica a nom de Leopold I i de Leopold II; de França, a nom de Napoleó Bonaparte com a primer cònsul i com a emperador, de Lluís XVIII, de Carles X, de Lluís Felip I, de la II República, de Lluís Napoleó Bonaparte com a president de la república i com a l’emperador «Napoleó III», i, finalment, a nom de la III República; del Regne (napoleònic) d’Itàlia amb l’efígie de Bonaparte com a Imperatore e Re; del Regne de Sardenya (hi inclós el Piemont) a nom de Víctor Manuel I, Carles Feliu, Carles Albert i Víctor Manuel II; del Regne (unificat) d’Itàlia amb el retrat de Víctor Manuel II —de Sardenya— i d'Umbert I; de la Confederació Helvètica, amb la matrona sedent i amb el bust; i del Regne de Grècia, a nom de Jordi I:
http://www.swissmint.ch/en-topics-numismatics-theswissfranc.the-150-years-of-swiss-franc.html

Imatge 12: Assaig monetiforme en or, de 10 florins d'Àustria i Hongria i de vint-i-cinc francs francesos, encunyat a la França de Napoleó III el 1867 (en el context de la celebració a París de la Conferència internacional que havia de permetre la creació d’una moneda universal acordada, i de la convenció preliminar entre França i la monarquia dels Habsburg). Té un pes de 8 grams, i es va subhastar per UBS Gold & Numismatics el 22 de gener de 2008.

Imatge 13: Assaig monetiforme en or, de 5 dòlars dels Estats Units i de vint-i-cinc francs francesos, encunyat a la França de Napoleó III el 1867 (en el context de la celebració a París de la Conferència internacional que havia de permetre la creació d’una moneda universal acordada). Té un pes de 8 grams, i es va subhastar per Jean Vinchon Numismatique el 7 de d’octubre de 2003:
http://www.vinchon.com/pages2/n2_235.html#

Imatge 14: Assaig monetiforme, d’un doble florí britànic (o siga, quatre xílings, o cinquena part d’una lliura esterlina) i de cinc francs francesos, encunyat al Regne Unit de la reina Victòria el 1868 (en el context subsegüent a la celebració a París de la Conferència internacional que havia de permetre la creació d’una moneda universal acordada): «Great Britain produced a double florin / 5 franc piece, WR372 (Wilson and Rasmussen) that is illustrated below which is similar in size to our gold dollar. This example is courtesy of American Numismatic rarities from the April 2005 Eliasberg sale»:
http://uspatterns.com/vg3702.html

Imatge 15: Peça de vint marcs encunyada a Berlín el 1872 a nom Guillem I, Kaiser (o emperador) d’Alemanya i rei de Prússia, i subhastada per Westfälische Auktionsgesellschaft l’11 de febrer de 2008.

Imatge 16: Moneda de vint francs encunyada a París el 1912 a nom de la III República francesa:
http://www.muenzauktion.com/pater/item.php5?id=60514053

Imatge 17: Quan es fa referència al disseny de Jules-Abel Faivre que mostra el pollastre de la peça de vint francs d'or atacant un soldat alemany, sol reproduir-se'l imprés en la forma de cartell:

http://www.internationalposter.com/poster-details.aspx?id=FRL12217

Ací, contràriament, usem la imatge de la targeta postal «patriòtica» que fou publicada a França contemporàniament, i que inclou el consell pràctic «LES MONNAIES D’OR SONT ÉCHANGÉES A LA BANQUE DE FRANCE»:
http://cgi.ebay.com/ws/eBayISAPI.dll?ViewItem&item=120255955576&ih=002&category=916&ssPageName=STORE:PROMOBOX:NEWLIST#ebayphotohosting

Imatge 18: La moneda vertadera (vint francs de 1912) i la moneda imaginada per Faivre (vint francs de 1915), en contrast:
http://www.muenzauktion.com/pater/item.php5?id=60514053

http://cgi.ebay.com/ws/eBayISAPI.dll?ViewItem&item=120255955576&ih=002&category=916&ssPageName=STORE:PROMOBOX:NEWLIST#ebayphotohosting

Imatge 19: Moneda de cinc pessetes (un duro de plata) encunyada a Madrid el 1870 a nom d[el Govern provisional d]'Espanya, i subhastada per UBS Gold & Numismatics el 22 de gener de 2008. A València, si més no, les classes populars van interpretar d’una forma peculiar la posició de la matrona Hispània que apareix en l’anvers d’aquesta peça, la qual cosa explica que la moneda en rebera un apel·latiu tan poc èpic com ara «el duro de la mà al cul»...

Imatge 20: Peça de vint bolívars encunyada a París el 1904 pel govern veneçolà, i subhastada per Fritz Rudolf Künker Münzen-handlung el 28 de setembre de 2006.