denominació: sovereign;
metall: or;
diàmetre: 22,05 mil·límetres o 0,868 polzades;
pes brut: 7,98 grams o 123,274 grans;
llei: 916,66 milèsimes o 22 quirats;
fi o pes del metall preciós: 7,315 grams o 0,2354 unces.
============
Poc temps després de Waterloo, l'influent naturalista anglés Sir Joseph Banks presentava un gravador de camafeus italià, de nom Benedetto Pistrucci, a William Wellesley-Pole, germà major d'Arthur Wellesley, el primer duc de Wellington i vencedor de Napoleó.
Però William Wellesley-Pole, a més de ser germà de Wellington, era Master of the Mint, és a dir, màxim responsable de la reial casa de la moneda de Londres, institució que va traslladar de seu i per a la qual va adquirir nova maquinària. Esta, dissenyada per Matthew Boulton i James Watt, permetria la magnífica qualitat que, des de la perspectiva tècnica, va caracteritzar l'encunyació britànica des de llavors.
Siga com siga, d'aquells contactes entre Pistrucci i Wellesley-Pole se'n derivaria que el primer fóra escollit per a realitzar el disseny de les peces fonamentals del que seria nou numerari del Regne Unit encunyat a nom de Jordi III, durant la regència del príncep que es convertiria en Jordi IV: aquest últim havia aprovat, el 3 d'agost de 1816, la recomanació de The Privy Council's Committee of Coin d'encunyar peces de deu xílings (mitja lliura), vint xílings, quaranta xílings i cinc lliures esterlines.
Pistrucci (objecte de l'animadversió d'artistes britànics que el veien com un estranger usurpador) materialitzaria el sovereign d’or, equivalent a una lliura, i emés per primera vegada poc després de la Royal Proclamation de l'1 de juliol de 1817: es tractava de la peça angular no només del sistema monetari britànic durant un segle, sinó, i també, símbol de l’adscripció del Regne Unit al gold standard o patró or.
El gold standard, s'ha de recordar, establia la paritat metàl·lica de la moneda en una determinada quantitat d’or exclusivament; per esta raó, el banc encarregat d'emetre el paper moneda d'un estat adscrit al gold standard s'obligava a que la major part dels bitllets posats en circulació estiguera suportat per la possessió d'or. Això impossibilitava que els països en qüestió emeteren les grans quantitats de paper que implicaven l'augment de la inflació.
El gold standard, s'ha de recordar, establia la paritat metàl·lica de la moneda en una determinada quantitat d’or exclusivament; per esta raó, el banc encarregat d'emetre el paper moneda d'un estat adscrit al gold standard s'obligava a que la major part dels bitllets posats en circulació estiguera suportat per la possessió d'or. Això impossibilitava que els països en qüestió emeteren les grans quantitats de paper que implicaven l'augment de la inflació.
En els models de cera realitzats per als reversos de les noves monedes, l'italià hi va incorporar la figura de Sant Jordi (patró del rei, del príncep-regent i d’Anglaterra) matant el drac (►Imatge següent).
Paraules majors: s’hi tractava d’un Sant Jordi heroic, desvestit a la grega, amb les nueses dipositades sobre un cavall rampant que amenaçava la bèstia alada ferida de mort. Una joia neoclàssica on el sacre genet, gravat destrament pel mateix Pistrucci, apareixia encerclat per l'emblema del Molt Noble Orde de la Lligacama, o de la Garrotera (Order of the Garter) (►Imatge 1).
Però no n'hi havia res més? L'afirmació que el drac poguera constituir una al·lusió a l'enemic llavors recentment abatut pels exèrcits del Regne Unit, l'«abominable» Bonaparte, podria ser ben lògica. Napoleó havia gosat interposar-se en els plans del complexe militar-industrial britànic i potser mereixia també una venjança simbòlica: els anglesos, acompanyats dels seus forçats o voluntaris companys de viatge irlandesos, gal·lesos i escocesos, estaven decidits a governar les ones, les terres i les matèries primeres de quantes més latituds millor; i a farcir-les de soldats, teixits i ferralles britàniques. I Bonaparte els hi havia semblat un alumne massa dilecte. Ara, presoner a Santa Helena, l'antic senyor de bona part d'Europa hi podria estar en disposició de contemplar un emblema de la derrota francesa, o siga, de la seua pròpia i definitiva desfeta personal de 1815. I, clar està, de la paral·lela glòria de Wellington i del rei britànic, coronat aquest últim en l'anvers del sovereign amb els tradicionals llorers de la victòria (►imatge 2).
Pistrucci, diferentment, hauria tractat el tema amb una òptica més subtil, i n'hi faria una obra d’art amb altres pretensions. Al respecte d'aquest tema és interessant llegir un testimoni posterior en una vintena d'anys —només— a l'execució del primer sovereign: en el capítol XVII, «On the current coins of Great Britain, considered as woks of art», del volum II de The Numismatic Journal a cura de John Yonge Akerman (E. Wilson, Londres, 1837, pàg. 137), s'hi diu: «[...] we may be permitted further to suggest in favour of the design in question, that as, at the time of its appearance, Napoleon had just been crushed by the power of the British arms, there was something particularly appropiate, to give it no better name, in representing on the new coinage, the baleful enemy of the isles overcome by the tutelar saint ; whose name, by an agreeable coincidence, the reigning prince also happened to bear. This is a disgression, but it will, perhaps be forgiven. The facts alluded to will some day become matter history»...
En qualsevol cas, i amb independència del significat afegit ―aparentment ocult― del disseny pistruccià, allò incontestable és que el Sant Jordi a cavall va tornar a aparèixer sobre les monedes britàniques en iniciar-se el regnat de l'antic Prince Regent, Jordi IV, per bé que amb modificacions (com ara la desaparició de l'Orde de la Garrotera, la substitució del tros de llança per una espasa en la mà dreta de Sant Jordi, etc.) (►imatge 4). 
Però a les darreries d'aquest període, el motiu dragonicida desaparegué de les encunyacions en benefici d'un disseny heràldic. Durant l’època de Guillem IV tampoc no hi estigué present, i només tornà a aparèixer-hi ben entrat el regnat de la reina Victòria (el 1871), quan les mines d'or d'Austràlia ja havien estat descobertes (1851) i posades en explotació pels britànics, i després que el segon imperi francés governat per Napoleó III haguera desaparegut...
Amb lleugeres adaptacions, el Sant Jordi nu i amb capa o clàmide —que ha arribat fins els nostres dies sobre encunyacions d’or en cap cas destinades a la circulació—, s'hi reconeix sobre sovereigns encunyats per bona part de l’antiga geografia imperial britànica: a la capital de Gran Bretanya, Londres; a les ciutats australianes de Sidney, Perth, i Melbourne; a Pretòria, a l’Àfrica del Sud; a Bombay, en l’Imperi de l’Índia; i a Ottawa, en el Domini del Canadà). En qualsevol cas, i atenent a l’esmentada perpetuació iconogràfica, no resulta gens estrany que trobem Sant Jordi matant el drac en un exemplar encunyat el 1910 a nom del postvictorià Eduard VII (►imatge 5).
Eren els temps immediatament anteriors a 1914, quan feia uns anys que l’Imperi amb seu al Parlament de Westminster havia lluitat contra la república sud-africana, o Transvaal, i n'havia obtingut l'ocupació. Per a garantir la victòria en una guerra en què estava en joc la dominació sobre les importantíssimes mines d'or de l'Àfrica meridional (descobertes el 1886), les autoritats militars britàniques arribarien a tancar molts dels habitants d'orígen holandés del país (o boers) en camps de concentració.
Però a les darreries d'aquest període, el motiu dragonicida desaparegué de les encunyacions en benefici d'un disseny heràldic. Durant l’època de Guillem IV tampoc no hi estigué present, i només tornà a aparèixer-hi ben entrat el regnat de la reina Victòria (el 1871), quan les mines d'or d'Austràlia ja havien estat descobertes (1851) i posades en explotació pels britànics, i després que el segon imperi francés governat per Napoleó III haguera desaparegut...Amb lleugeres adaptacions, el Sant Jordi nu i amb capa o clàmide —que ha arribat fins els nostres dies sobre encunyacions d’or en cap cas destinades a la circulació—, s'hi reconeix sobre sovereigns encunyats per bona part de l’antiga geografia imperial britànica: a la capital de Gran Bretanya, Londres; a les ciutats australianes de Sidney, Perth, i Melbourne; a Pretòria, a l’Àfrica del Sud; a Bombay, en l’Imperi de l’Índia; i a Ottawa, en el Domini del Canadà). En qualsevol cas, i atenent a l’esmentada perpetuació iconogràfica, no resulta gens estrany que trobem Sant Jordi matant el drac en un exemplar encunyat el 1910 a nom del postvictorià Eduard VII (►imatge 5).
Eren els temps immediatament anteriors a 1914, quan feia uns anys que l’Imperi amb seu al Parlament de Westminster havia lluitat contra la república sud-africana, o Transvaal, i n'havia obtingut l'ocupació. Per a garantir la victòria en una guerra en què estava en joc la dominació sobre les importantíssimes mines d'or de l'Àfrica meridional (descobertes el 1886), les autoritats militars britàniques arribarien a tancar molts dels habitants d'orígen holandés del país (o boers) en camps de concentració.
Si bé l'estat boer, la Zuid Afrikaansche Republiek (ZAR), havia compartit estàndard monetari amb els que acabarien anorreant la seua independència, en les monedes dels boers apareixien armories ben pròpies i —en la immensa majoria de les encunyacions— el retrat de Paulus Kruger, el president del país que va resistir militarment la invasió britànica (►imatge 6).
L'època immediatament anterior a 1914 era també l'Edat d'Or de la City, el centre financer de Londres, que governava econòmicament el món perquè el binomi lliura esterlina/patró or —pound sterling/gold standard— s'havia imposat en el planeta sense discussió o amb ella. Pel que fa a la lliura, tangible en les butxaques i en els moneders en la forma de monedes d'or o de bitllets de paper del Bank of England bescanviables en metall groc, era, efectivament, la moneda universal (world currency), la que corria per la London Stock Exchange o Borsa de Londres (llavors la més important de totes), la divisa en què s'expressaven les grans emissions de deute públic en molts països, i en què se'n quantificaven els grans estalvis de molts milionaris. L'esterlina era, igualment, el mitjà per antonomàsia de les transaccions internacionals, dels grans negocis...
L'època immediatament anterior a 1914 era també l'Edat d'Or de la City, el centre financer de Londres, que governava econòmicament el món perquè el binomi lliura esterlina/patró or —pound sterling/gold standard— s'havia imposat en el planeta sense discussió o amb ella. Pel que fa a la lliura, tangible en les butxaques i en els moneders en la forma de monedes d'or o de bitllets de paper del Bank of England bescanviables en metall groc, era, efectivament, la moneda universal (world currency), la que corria per la London Stock Exchange o Borsa de Londres (llavors la més important de totes), la divisa en què s'expressaven les grans emissions de deute públic en molts països, i en què se'n quantificaven els grans estalvis de molts milionaris. L'esterlina era, igualment, el mitjà per antonomàsia de les transaccions internacionals, dels grans negocis...
A més, i específicament, la materialització metàl·lica de la lliura va ser retratada per Sir John Clapham com the chief coin of the world, de curs legal en l'enorme imperi britànic (amb els dominis, i les nombroses colònies i dependències), i susceptible de ser considerada com a moneda pròpia per països com Brasil, Egipte o Portugal. Encara que, a tall d'anècdota, cal recordar que quan els sobirans d'or eren transferits des d'Austràlia a la Xina —a través de les operacions comercials de la Honourable East India Company— calia seleccionar les peces per tal que als mercaders xinesos els arribaren només monedes amb l'heràldica britànica en el revers, donat que no volien acceptar les ornades amb Sant Jordi i el drac: un drac humiliat, vençut i mort havia de ferir, per força, la sensibilitat dels partíceps d'una cultura on este animal fantàstic tenia un simbolisme tan positiu i arrelat que, fins i tot, constituïa l'emblema imperial xinés. I igualment s'ha de saber que la comunitat hindú en el subcontinnet indostànic també es mostrava reàcia al disseny de Pistrucci: en aquest cas el drac era interpretat com una serp, i aquest animal mereixia un tracte reverent per part dels partíceps de l'esmentada confessió religiosa...
Malentesos culturals al marge, i pel que respecta al gold standard, aquest havia conquerit posicions de manera imparable al llarg del segle XIX amb el poder britànic com a rector, i a costa del bimetal·lisme (bimetallism) o del patró argent (silver standard): en primer lloc, el patró or va ser abraçat per l'anglòfil Portugal el 1854. I després de l'extinció del segon imperi francés, molts més estats se n'adheriren: Alemanya el 1871 (en un pas decisiu per a l'expansió del sistema); França i els altres països de la Uníó Monetària Llatina (Itàlia, Bèlgica, Suïssa i Grècia) des del 1873/1878, però sense cap admissió pública; els Estats Units de facto el 1873 i de iure el 1900 (el punt de no retorn de l'afirmació del patró or a nivell mundial); Dinamarca i Suècia el 1873, i la Noruega unida dinàsticament als suecs el 1875, al compàs de la creació i de l'eixamplament de la Unió Monetària Escandinava; els Països Baixos el 1875; Finlàndia el 1878; la Monarquia d'Àustria i d'Hongria el 1879; Rússia el 1893; Japó el 1897; i l'Índia el 1898. Fins i tot Mèxic, el país que havia subministrat la major quantitat de rals d'a huit o pesos a la Xina i havia permés en moltes regions d'Àsia el sosteniment del patró argent, va acceptar el patró or per a la seua economia el 1905.
Els anys de l'inici del segle XX eren, finalment, els de la batalla callada o explícita entre imperialismes, i els de la plena puixança del II Reich alemany, una construcció política de matriu prussiana i de vocació imperial més enllà del nom, que acaronava idees hegemonistes ben poc atractives per als dignataris i per als periòdics que es localitzaven a la capital de l'estat britànic (i això malgrat el parentiu familiar entre les reialeses que es trobaven al cim d'una i d'altra potència).
El 1915, i ja en plena crisi bèl·lica contra les Potències Centrals (Alemanya, Àustria i Hongria, Turquia...), els britànics —mitjançant el Parliamentary War Savings Committee— editaven un cartell amb el propòsit de recaptar fons per a l’esforç militar del país a través de la venda de war loans: a la part superior del disseny apareixia l’anvers d’un sobirà d’or emés a nom del monarca regnant, Jordi V, i una frase amb doble sentit: THE BRITISH SOVEREIGN WILL WIN (el sobirà britànic vencerà!) (►imatge 7).
El 1915, i ja en plena crisi bèl·lica contra les Potències Centrals (Alemanya, Àustria i Hongria, Turquia...), els britànics —mitjançant el Parliamentary War Savings Committee— editaven un cartell amb el propòsit de recaptar fons per a l’esforç militar del país a través de la venda de war loans: a la part superior del disseny apareixia l’anvers d’un sobirà d’or emés a nom del monarca regnant, Jordi V, i una frase amb doble sentit: THE BRITISH SOVEREIGN WILL WIN (el sobirà britànic vencerà!) (►imatge 7).
Contemporàniament, el magnífic disseny de Pistrucci, que havia ocupat també en el passat el revers de bona part de les espectaculars i pesades monedes d’argent de cinc xílings (five shillings o una corona, crown, (►imatge 8),...
...aparegué igualment en cartells on s’animava al donatiu econòmic en temps bèl·lics. I és que, en efecte, als britànics els calia esclafar els alemanys, i el Sant Jordi de Benedetto Pistrucci els hi havia de semblar un bon aliat: «LEND YOUR FIVE SHILLINGS TO YOUR COUNTRY AND CRUSH THE GERMANS» (►imatges 9 i 10).
L’Imperi britànic no isqué incòlume de la Gran Guerra: la immensa potència militar governada directament des del 10 de Downing Street i des del parlament ubicat a Westminster (o en íntima aliança amb canadencs, australians, sud-africans, etc.), va resultar afeblida, i l’elit de Londres començà a mirar pel retrovisor dels seus automòbils la carrera dels Estats Units (antiga colònia, ai làs!) per ocupar el cim del món. Sí: era qüestió de temps que el gegant ultramarí ho aconseguira, més quan els britànics havien eixit del conflicte amb un immens deute contret amb els nord-americans.
També va ser finalment qüestió de temps el declivi de la lliura esterlina definida en or, la moneda que al començament de la Primera Guerra Mundial era la indubitada «superdivisa» universal: des de llavors, i atenent a les necessitats derivades de la situació bèl·lica, el patró or va deixar d’aplicar-se en el territori del Regne Unit, i en conseqüència s'hi va establir de facto la inconvertibilitat dels bitllets en el groc metall. Aquesta situació va perpetuar-se també com a fruit de l'esmentat deute de Londres respecte dels Estats Units, però les coses semblaren canviar el 1925, quan a Gran Bretanya (que tenia com a responsable econòmic en el govern a Winston Churchill) s'enllestí una versió —diríem descafeïnada— del patró monometalista auri: el patró canvi-or, o Gold-Exchange Standard. Segons açò, el Banc d’Anglaterra no permetria la lliure convertibilitat de la lliura en or, però sí en moneda estrangera que fóra convertible en or a un tipus de canvi fixe. D’aquesta manera, i a diferència del que s’esdevenia amb el patró or estricte, a l’estat britànic no li calia mantenir les reserves en or sinó en monedes estrangeres convertibles en or, susceptibles de ser utilizades en els pagaments internacionals. El 1931, però, la crisi finacera del moment va suposar que el Regne Unit no poguera romandre tampoc en el patró canvi-or.
Les circumstàncies que acabem de referir són un bon exemple concret de les grans transformacions de l'economia occidental durant el Període d'Entreguerres. Però també n'hi hagueren transformacions de gran abast internacional, prèvies a la gran crisi de 1929, com ara la fi de l'hegemonia mundial del patró or. Un fet vertaderament històric, afavorit pels canvis en la distribució de les reserves d'or i en el fet que el ceptre financer mundial va passar de Londres a Nova York: recordem que, al cap i a la fi, la gran expansió del patró or va estar lligada en tot moment a la potència econòmica i financera del Regne Unit.
Les circumstàncies que acabem de referir són un bon exemple concret de les grans transformacions de l'economia occidental durant el Període d'Entreguerres. Però també n'hi hagueren transformacions de gran abast internacional, prèvies a la gran crisi de 1929, com ara la fi de l'hegemonia mundial del patró or. Un fet vertaderament històric, afavorit pels canvis en la distribució de les reserves d'or i en el fet que el ceptre financer mundial va passar de Londres a Nova York: recordem que, al cap i a la fi, la gran expansió del patró or va estar lligada en tot moment a la potència econòmica i financera del Regne Unit.
En efecte, havia estat el Banc d’Anglaterra qui reconeixia la quantia de les paritats metàl·liques de les monedes dels estats que s’adherien al gold standard, per més que aquesta tasca es realitzara en col·laboració amb els bancs centrals dels països afectats. I havia estat també el Banc d’Anglaterra el que, per tal de garantir la bona marxa d’un patró que es fonamentava en els equilibris de les balances exteriors de les respectives economies, pugnava per tal que les autoritats monetàries nacionals actuaren en el sentit de mantenir-hi l’ortodòxia i rigidesa requerides (per damunt, fins i tot, d’altres consideracions de política interior que pogueren entrar-hi en contradicció).
A més, des de Londres també s'hi donava el vist-i-plau als mecanismes de compensació (com ara l'alteració de tipus d'interés) que cada banc central havia de posar en marxa quan el sistema grinyolava, és a dir, quan no funcionava tan automàticament com s'hi esperava...
A més, des de Londres també s'hi donava el vist-i-plau als mecanismes de compensació (com ara l'alteració de tipus d'interés) que cada banc central havia de posar en marxa quan el sistema grinyolava, és a dir, quan no funcionava tan automàticament com s'hi esperava...
La desaparició del patró or no va ser uniforme cronològicament: així, la potència emergent d'aleshores, els Estats Units, va estar ancorada al gold standard fins una data tan tardana com el 1933 (durant la presidència de Franklin D. Roosevelt). Aquest país, tant amb anterioritat a integrar-se al patró auri, com durant el període en què va estar-hi integrat de facto, així com després que l'adhesió es fera de iure, va fer ostentació d’espectaculars emissions monetàries d'or on —des de 1849 i fins al mateix 1933— destacava la peça de vint dòlars (Double Eagle o doble àguila), encunyada molt massivament. Aquesta espècie contenia més or que quatre sobirans britànics junts (34 mm de diàmetre, 33,436 grams d'or de 900 milèsimes/30,0924 grams d'or pur), i esdevingué una cobejada moneda de reserva per als bancs i per als estats i una peça molt susceptible de ser atresorada pels particulars, i va ser treta a la llum amb dues tipologies bàsiques successives. En la imatge reproduïm un exemplar del tipus conegut com a Coronet, amb un bust de la Llibertat inspirat en el classicisme romà i una àguila heràldica d'execució decididament eclèctica i complexa (►imatge 11). 
Se n'ha parlat del nord-americans com a potència emergent durant l'Entreguerres, i no s'ha fet debades: potència militar, potència econòmica i potència monetària, fins el punt que quan la lliura esterlina haja d'abandonar definitivament el seu tron com a superdivisa, i malgrat les grans ganes d’Adolf Hitler de senyorejar el planeta des de Berlín (també econòmicament), la moneda que n'aconseguirà l'herència no serà el Reichsmark del III Reich alemany (►imatge 12),... 
Text de Rafael Company i Mateo
Dades i procedència de les imatges:Imatge superior (sense número): Model en cera (ca. 1816) de Benedetto Pistrucci per a l’amonedació britànica, conservat al Museo Numismatico della Zecca dell’Istituto Poligrafico e Zecca dello Stato S.p.A (al Palazzo delle Finanze, a la ciutat de Roma). La fotografia es troba allotjada al web del Ministero dell’Economia e delle Finanze d’Itàlia:
http://www.tesoro.it/web/Insieme/insieme_pics.asp
http://www.tesoro.it/web/Insieme/insieme_pics.asp
http://www.museozecca.ipzs.it/visita_pistrucci.jsp
Imatges 1 i 2: Sobirà britànic encunyat a Londres el 1817 a nom de Jordi III, i subhastat per Fritz Rudolf Künker Münzenhandlung el 8 d’octubre de 2007:
www.coinarchives.com/w/
Imatge 3: Caricatura de James Gillray, St. George and the Dragon, a Design for an Equestrian Statue, from the Original in Windsor-Castle: http://dl.lib.brown.edu/repository2/repoman.php?verb=render&id=1147734078323585
Imatges 1 i 2: Sobirà britànic encunyat a Londres el 1817 a nom de Jordi III, i subhastat per Fritz Rudolf Künker Münzenhandlung el 8 d’octubre de 2007:
www.coinarchives.com/w/
Imatge 3: Caricatura de James Gillray, St. George and the Dragon, a Design for an Equestrian Statue, from the Original in Windsor-Castle: http://dl.lib.brown.edu/repository2/repoman.php?verb=render&id=1147734078323585
Imatge 4: Sobirà britànic encunyat a Londres el 1821 a nom de Jordi IV, i subhastat per Fritz Rudolf Künker Münzenhandlung el 27 de setembre de 2005:
www.coinarchives.com/w/
Imatge 5: Revers d’un sobirà britànic encunyat a Londres el 1910 a nom d’Eduard VII:
http://www.goldsovereigns.co.uk/1910sovereign.html
Imatge 6: Moneda d’una lliura encunyada el 1898 a nom de la República Sud-africana, i subhastada per Fritz Rudolf Künker Münzenhandlung el 8 d’octubre de 2007:
www.coinarchives.com/w/
Imatge 7: Cartell editat pel Parliamentary War Savings Committee del Regne Unit el 1915. Inclou el text «THE BRITISH SOVEREIGN WILL WIN. INVEST IN THE WAR LOAN TO-DAY. ASK FOR DETAILS AT NEAREST POST OFFICE», i va ser imprés per David Allen & Sons Ld. Harrow, Middlesex:
http://lcweb2.loc.gov/cgi-bin/query/h?pp/PPALL:@field(NUMBER+@1(cph+3g10999))
www.coinarchives.com/w/
Imatge 5: Revers d’un sobirà britànic encunyat a Londres el 1910 a nom d’Eduard VII:
http://www.goldsovereigns.co.uk/1910sovereign.html
Imatge 6: Moneda d’una lliura encunyada el 1898 a nom de la República Sud-africana, i subhastada per Fritz Rudolf Künker Münzenhandlung el 8 d’octubre de 2007:
www.coinarchives.com/w/
Imatge 7: Cartell editat pel Parliamentary War Savings Committee del Regne Unit el 1915. Inclou el text «THE BRITISH SOVEREIGN WILL WIN. INVEST IN THE WAR LOAN TO-DAY. ASK FOR DETAILS AT NEAREST POST OFFICE», i va ser imprés per David Allen & Sons Ld. Harrow, Middlesex:
http://lcweb2.loc.gov/cgi-bin/query/h?pp/PPALL:@field(NUMBER+@1(cph+3g10999))
Imatge 8: Revers d’una moneda de cinc xílings (una corona) encunyada a Londres el 1887 a nom de la reina Victòria, i subhastada per Dr. Busso Peus Nachfolger el 26 d’abril de 2006:
www.coinarchives.com/w/
Imatge 9: Cartell editat pel Parliamentary War Savings Committee del Regne Unit el 1915. Inclou el text «LEND YOUR FIVE SHILLINGS TO YOUR COUNTRY AND CRUSH THE GERMANS», i va ser dissenyat per D. D. Foy (la peça de cinc xílings de la imatge està datada el 1915, quan el cartell va editar-se, però no n’hi hagué cap emissió amb eixa data:
http://library.marshallfoundation.org/posters/library/posters/browse_expanded.php?war=wwi&country=gb&topic=War%20Bonds
Imatge 10: Cartell editat pel Parliamentary War Savings Committee del Regne Unit. Inclou el text «WAR LOAN. INVEST FIVE SHILLINGS AND HELP YOUR COUNTRY TO WIN. APPLY FOR DETAILS AT THE NEAREST POST OFFICE». Com en el cas de la imatge 8, la peça de cinc xílings representada en el cartell està datada el 1915, però no n’hi hagué cap emissió amb eixa data:
http://library.marshallfoundation.org/posters/library/posters/browse_expanded.php?war=wwi&country=gb&topic=War%20Bonds
Imatge 11: Peça de vint dòlars encunyada a Filadèlfia el 1904, i subhastada per Fritz Rudolf Künker Münzenhandlung el 15 de març de 2006: www.coinarchives.com/w/
Imatge 12: Cartell de propaganda editat en l’Alemanya hitleriana per a la promoció de l’adquisició a terminis del KdF Wagen, l’automòbil popularment conegut com a Volkswagen (literalment «cotxe del poble»). El Volkswagen era un vehicle publicitat com a barat i que, per això i degut a les facilitats de compra, hauria de trobar-se a totes les llars dels bons alemanys del III Reich nazi (que de segur disposarien d’una moneda d’argent de 5 Reichsmark amb la qual fer front a la quota...):
http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/45/Nazi_Volkswagen.jpg
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada