dimecres, 7 de maig del 2008

2. El prestigi del “napoléon d’or”: les vicissituds del bimetal·lisme, la Unió Monetària Llatina i el projecte d’una moneda universal.

denominació: 20 francs;
metall: or;diàmetre: 21 mil·límetres;pes brut: 6,45 grams;llei: 900 milèsimes;fi o pes del metall preciós: 5,806 grams o 0,1867 unces.
==========
Napoleó Bonaparte va aconseguir establir a França un sistema monetari bimetàl·lic de gran transcendència i longevitat. De fet, a banda de mantenir al país les innovacions en matèria de moneda dutes a terme durant l'etapa del Directori tardorevolucionari (datades el 7 d'abril i el 15 d'agost de 1795), va completar-les: amb el concurs de Martin Michel Charles Gaudin, ministre de finances, Napoleó va consolidar el franc decimal dividit en 100 centimes com a unitat monetària (constituït per 5 grams d'argent de llei de 900 milèsimes), i va fer possible que l'esmentada moneda estiguera definida en la pràctica per la doble paritat metàl·lica, és a dir, tant en argent —segons s'acaba de dir— com en or (0.3225 grams de llei de 900 mil·lèsimes). De fet, i amb això dit, s'hi establia una ratio de 15,5 a 1 per tal de fixar la relació de valor entre les monedes de tots dos metalls preciosos, en el ben entés que l'or n'era el més valuós.
Atenent a que la nova situació es va validar mitjançant una llei promulgada el 17 del mes «germinal» del (calendari revolucionari) de l'any XI de la república —7 d'abril de 1803— , seria possible disposar d'un apel·latiu específic per a l'eix de la reforma monetària, franc germinal: es tracta d'una denominació unida a algunes de les monedes més famoses de la contemporaneïtat occidental com ara la peça de cinc francs d'argent i la de vint francs d'or.
Justament, la iniciativa d'emetre a França monedes d'or en grans quantitats es veié afavorida pel fet que Bonaparte va conquerir Venècia el 1797, amb la consegüent possessió de l'importantíssim tresor d'aquesta república mercantil italiana: des de llavors el camí seria un poc més fàcil per tal que la République française (posteriorment transformada en l’Empire français) començara a encunyar el 1803 monedes d’or de quaranta francs però, sobretot, de vint: la peça de vint francs, coneguda com a napoleó d'or, que es convertiria en una de les monedes més populars de la història econòmica dels dos últims segles.
S'ha d'aclarir, no obstant, que les encunyacions amb el mòdul, pes i llei dels napoleons d’or van nàixer el 1801 a la Gàl·lia Cisalpina o Piemont dependent de Bonaparte: s'hi tractava d'una peça de vint lires encunyada arran Marengo, la gran victòria napoleònica a Itàlia, i per això seria coneguda com a marengo i donaria nom en italià a tota peça amb les mateixes les característiques que l'auri per excel·lència del segle XIX francés.
Les primeres emissions d'aquest, del napoléon d'or veritable, es degueren al mestratge del gravador general que havia substituït a Augustin Dupré, Pierre-Joseph Tiolier. Tiolier va adaptar les monedes a la canviant situació institucional francesa: en primer lloc, va mostrar una república governada per un primer cònsul vitalici que, també en el pentinat, traslluïa la influència de les etapes finals de la Roma republicana en les formes del règim instaurat arran del colp d'estat del 18 de brumari. De fet, semblava indubtable la identificació entre Bonaparte i Juli Cèsar (►imatge 1 dalt esquerra), acompanyat en el revers de la peça per una corona de branques d'olivera (►Imatge 1 dalt dreta).
Més tard, arran la proclamació imperial de Napoleó el 1804, la república comptarà amb monedes que mostraran la presència d'un emperador com a més alta magistratura, i el 1807 Tiolier farà aparèixer, sobre els polsos del retrat del victoriós empereur, fulls de llorer relligats en una corona (►imatge 1 baix esquerra). La visibilitat de la dependència de la França tardo-napoleònica respecte el model de l'Imperi romà arribarà al summum quan el règim formalment republicà done pas a un Empire, la qual cosa es vorà reflectida en les monedes encunyades des del 1809 (►imatge 1 baix dreta).
Lluís XVIII, nebot de Lluís XVI i successor de Napoleó, no va tornar arrere pel que fa al sistema monetari vigent a França el 1814-1815, i el napoleó d'or (o «lluís» en aquell cas) va seguir emetent-se. I ho va continuar fent després de Lluís XVIII: amb son germà Carles X, més reaccionari encara que Lluís; en temps de Luís Felip I, el rei instaurat per la revolució de 1830; amb la II República fruit de la revolució de 1848; en època de la presidència de qui era nebot de Napoleó, Lluís Napoleó Bonaparte; i a nom d'aquest mateix personatge després que el 1852 es convertira en emperador com a Napoleó III (Napoleó II, el fill del primer Bonaparte i teòric rei de Roma, mai va arribar a regnar de facto a França)...
L’exemplar que apareix a continuació fou encunyat a nom Napoleó III, el retrat del qual ostenta els llorers de la victòria a la guerra de Crimea (►imatge 2 esquerra),...

...i ho va ser a la ciutat alsaciana d'Estrasburg, com ho acredita l'anagrama «BB» que figura a l'esquerra de la data, en la part inferior del revers (►imatge 2 dreta).
Este napoleó estrasburgés fou emés cinquanta-quatre anys després que els destins dels francesos deixaren d’estar en mans del petit cors, però porta gravat pràcticament el mateix escut d’armes d'aquell (excepció feta de l'elm que s'utilitzava a principis del segle XIX i d'alguns detalls menors) (►imatge 3).




La raó d’esta quasi identitat heràldica cal buscar-la en el ja esmentat parentiu familiar que lligava a l’emissor de la peça que tractem amb el primer dels napoleons i, també, en la continuïtat de les formes polítiques entre el conegut com a «segon imperi» francés i l’original.
A l'efecte mirem el bell mig del revers del napoléon d’or de 1869 (►imatge 4)...

...i fixem-nos-hi bé: l'àguila posa les potes sobre un raig (foudre en francés), segons una de les tradicionals representacions del déu Zeus o Júpiter (►imatge 5).

Este emblema té la seua raó de ser en que Napoleó Bonaparte, en vespres de la seua coronació com a Empereur des français el 1804, hagué de decidir quin emblema havia de representar la nova glòria imperial, i després de desestimar l'elefant, el lleó i el gallus, el pollastre gàl·lic, d’antiga tradició al país (Gallia) i de gran vigència durant els temps revolucionaris, va acabar tirant mà de la socorreguda iconografia hel·lènica (►imatge 6 esquerra) i romana de l’Antiguitat (►imatge 6 dreta). I el nebot del gran Bonaparte, Lluís Napoleó, s’aconformaria amb seguir la drecera neoclàssica de son oncle. Així, les àguiles napoleòniques —que no havien aparegut gravades en el numerari del primer imperi ni en el d'or dels inicis del segon— van crear-se per llei del 18 de juliol de 1860, i van circular o s’atresoraren des que començaren a encunyar-se el 18 de febrer del 1861, gravades per Désiré-Albert Barre (fill del també gravador Jean-Jacques Barre), i acompanyades de corona i mantell (►imatge 7).
El napoleó d'or va ser imitat des de l'inici de la seua producció a París el 20 de messidor de l'any XI (9 de juliol del 1803): tant en alguns països d'Europa governats pels «napoleònides» o membres de la família de Napoleó (durant el regnat d'aquest), com en èpoques posteriors a l'extinció de l'aventura imperial francesa, s'emeteren monedes equivalents a vint francs fora de les fronteres gàl·liques (cosa que també s’esdevenia amb monedes que seguien el format dels cinc francs en argent o d’altres valors del sistema decimal francés). Les esmentades encunyacions mostraven de forma ben tangible la influència política, econòmica i cultural de França: és el cas de monedes com les vint lires tretes a la llum pels nacionalistes italians de la regió vèneta, enfrontats a l'ocupació austriaca i identificats amb el símbol de Sant Marc (►imatge 8)... ...o de peces com aquests cinc francs encunyats pels suïssos en els moments posteriors a l'establiment de la Constitució federal de 1848. En l'anvers d'aquesta moneda apareix la figura d'Helvècia, una al·legoria del país, i s'hi inclouen les armories de la creu blanca en fons roig (►imatge 9).Del que s'ha dit fins ara potser el lector deduïsca que tot van ser flors i violes si parlem del camp monetari durant el regnat Napoleó III. Però això no va ser áixí: per més que n’havia eixamplat «per dalt» el sistema monetari heretat de son tio amb la incorporació de valors com els cinquanta i els cent francs en or, i per bé que era molt patent el pes del napoleó d'or (emés llavors en xifres enormes) i d'altres monedes de França a l'hora d'emprendre moltes encunyacions forànies, Napoleó III es veié forçat a lluitar pel manteniment del règim bimetal·lista heretat del primer Bonaparte i considerat un bé a defendre. El bimetal·lisme (bimetallism, bimetallisme en francés) implicava en la seua formulació plena diverses mesures:
a) establir la paritat metàl·lica de la moneda (recordem-ho: el valor en metall preciós de la unitat monetària) tant en una quantitat d'argent com en una d'or —com s'ha dit abans— i, per tant,
b) mantenir el valor de les espècies encunyades en un i altre metalls preciós segons una proporció prèviament fixada (ratio) que es volia inalterable i, en conseqüència,
c) permetre un poder liberatori ilimitat a les espècies monetàries d'or i d'argent (és a dir, que amb independència de l’import dels pagaments, aquests pogueren ser satisfets en qualsevol dels dos metalls).
Però este joc d’equilibris va ser posat en risc durant el tercer quart del segle XIX: com que s’explotaren al món nous i grans jaciments que augmentaren la producció d'or, el preu del metall groc es veié sotmés a fortes baixades en el seu valor de mercat. En efecte, les famoses «febres de l'or» inicials —esdevingudes a Califòrnia (1848) i a Australia (1851)— anaren acompanyades d’ostensibles oscil·lacions en les diferències de preus entre un i altre metall preciós als diferents mercats, i en benefici de l'argent. A més, i atenent al desenrotllament de la Guerra de Secessió nord-americana, els britànics es veieren impel·lits a comprar teixits de cotó a l'Índia a canvi d'argent, la qual cosa incidia també en la carestia del metall blanc i en l'increment del seu preu.
La situació creada propiciava l’augment de l’especulació perquè els particulars i els representants dels governs podien, aleshores, portar els seus propis metalls a les seques oficials per tal que s'hi fongueren i convertiren en peces, i això va suposar grans moviments de metalls amonedats i sense amonedar a la recerca del màxim benefici (tot descomptant les despeses originades per les esmentades activitats de transportar, de fondre i d'encunyar). Es tractava d'unes actuacions, per cert, que acabarien extingint-se posteriorment, quan les autoritats centrals determinaren controlar completament el volum de la massa monetària atenent a que, mitjançant la «llei de Fisher», hom va albirar la possessió d'una resposta científica —en la forma d'equació— a un interrogant tan fonamental de l'economia política com ara la relació de causalitat entre la quantitat de moneda en circulació i el nivell general dels preus. De fet, els governants també van procedir en la mateixa direcció de control del volum dels diners disponibles quan es va decidir concentrar la competència d'emetre el paper moneda (paper money) en el banc central del país exclusivament...
Siga com siga, i si tornem a posar la mirada en aquell tercer quart del segle XIX farcit de moviments especulatius amb els metalls preciosos, se n’adonarem de seguida que una de les conseqüències indesitjades d’aquella situació, per a les entitats emissores, era el compliment de la coneguda com a «llei de Gresham», segons la qual la considerada com a moneda «roïna» expulsa de la circulació a la considerada com a «bona»: en el cas que ens ocupa, s'hi esdevingué la pràctica desaparició de les menudes monedes d'argent del torrent circulatori (amb llei de 900 mil·lèsimes), ja que n’eren foses, en restaven atresorades o n’acabaven exportades donat que havien acabat tenint major valor de mercat (intrínsec) que nominal (o facial).
Davant tot açò els països que, de facto, coinstituïen el que podríem batejar com a l'àrea del franc germinal adoptaren mesures correctives, però ho van fer sense cap concertació, i això suposava un desorde monetari cada vegada major i l'augment dels entrebancs a certs tipus d'intercanvis transfronterers. En conseqüència, i per tal de garantir la viabilitat del bimetal·lisme a França i al seu entourage territorial (incloent-n'hi la lliure circulació de menudes monedes d'argent entre els països afectats), l’emperador Napoleó III va reunir a París el 1865 una conferència internacional (comandada pel vicepresident del Consell d'Estat francés, Félix Esquirou de Parieu) per tal de reharmonitzar de iure els sistemes monetaris de l'estat convocant i d'Itàlia, de Bèlgica i de Suïssa: a l'efecte s'hi adoptaren mesures com ara establir en 835 mil·lèsimes la llei de les peces d’argent que, tots quatre països, encunyarien amb valor facial inferior a cinc unitats monetàries. Aquestes monedes de puresa minvada tindrien un poder liberatori limitat i no podrien ser encunyades per particulars, a diferència del que seguiria esdevenint-se amb les peces d'or i amb les emissions de l'écu de cinc francs (francesos, suïssos i belgues) i de l'scudo de cinc lires (italianes), totes elles fabricades amb les tradicionals 900 mil·lèsimes de les disposicions de germinal...
L'acord parisenc de 1865, signat el 23 de desembre, és la partida de naixement de la popularment coneguda com a «Unió Monetària Llatina (UML)», per bé que la UML, en realitat, mai va ser una unió monetària completa perquè no donà peu a la creació d’una moneda única per als països membres. Però encara que tampoc no va recollir cap previsió sobre els bitllets de banc (una forma de diners que aleshores ja tenia una importància cabdal en la vida econòmica d'Occident), la transcendència de la nova organització fou indubtable atenent a que,
a) va instituir un acord total pel que fa a la unificació dels mòduls, dels pesos, de les lleis i de l'equivalència de valor de les peces metàl·liques d'or i d'argent de les quatre monedes dels països signataris, i a que
b) va implicar un pacte de volums d'emissió i d’admissió mútua de les espècies respectives en la circulació general de l'àrea.
Grècia va ser l'únic país dels no convocats a París el 1865 que s’adheriria formalment a la Unió Llatina, i ho faria pocs anys després, el 1868. És per això que la fotografia següent, d'una peça de vint dracmes de 1884 i equivalent a un napoleó d'or, correspon a una moneda encunyada amb l'aixopluc de iure de la UML. En el revers porta les armories reials hel·lenes, amb el blasó de la creu blanca sobre fons blau que contemplaríem si n'observàrem una versió polícroma (►imatge 10).




La lliure circulació de les peces dels altres estats de la Unió Llatina en el si dels membres d'aquesta organització queda molt ben acreditada en aquest cartell suís, que informa a la població de les monedes que tenien el pas franc al territori del país: hi apareixen fotografiades encunyacions argènties incloses en una forqueta cronològica que té com a límits l'època napoleònica i les acaballes del segle XIX (►imatge 11).




Però la França de Napoleó III també va esmerçar esforços en política monetària més enllà de les reaccions a les dificultats: s'hi ha de reconèixer igualment una actitud molt prospectiva, dirigida a propiciar conjuntament amb Gran Bretanya, els Estats Units i altres territoris com ara la monarquia d'Àustria i Hongria, un procés de convergència monetària «universal», que servira per tal de facilitar el comerç i d’altres fluxes entre allò que llavors es coneixia com a «nacions civilitzades».
La nova moneda «universal», decimal, d'or, basada en l'experiència francesa i destinada a ampliar l'exercici del lliurecanvisme, hauria d’haver nascut en la conferència internacional de París, de 1867, a la que havien estat convocades personalitats de molts països. La majoria de sessions de la conferència van ser presidides pel mateix Esquirou de Parieu, artífex de la Unió Monetària Llatina, i hi pogueren acreditar-se bons desitjos i pronunciaments favorables. Però ni les converses de llavors a la capital francesa, ni les successives convocatòries que se celebraren a l'efecte als Estats Units i a Europa, fins el 1892, van donar a llum un instrument d'intercanvi econòmic d'abast planetari.
Pero... per quina raó no es faria realitat el somni? per quins motius va privar-se al món més o menys industrialitzat d’encunyacions unitaristes pactades? S’aporten habitualment diversos factors principals per a explicar el fracàs final: la desconfiança d’importants sectors britànics cap a una iniciativa tan french style i, en bona lògica, la predilecció de Londres per l'afiançament d'un patró or que no estiguera sota lideratge francés sinó sota les directrius de la City (la qual cosa s'esdevingué en la pràctica fins a ben entrat el segle XX); la voluntat dels britànics de consolidar la seua supremacia financera en solitari (cosa també esdevinguda fins a bona part del segle XX); l'oposició dels bancs centrals llavors en mans privades; els interessos dels posseïdors d'argent, ben poc proclius a la perspectiva d'un or hegemònic que convertiria, sense cap mena de dubte, totes les monedes d'argent en peces fiduciàries; el poc entusiasme inicial prussià cap a l'acord i el posterior naixement del marc d'Alemanya (del poderós II Reich) al marge de qualsevol confluència amb els grans sistemes monetaris ja vigents a Europa i a l'Amèrica del Nord; els enfrontaments entre els governs de París i de Berlín amb posterioritat a la guerra franco-prussiana (1870), responsables d'un clima enverinat al bell mig del continent, en res favorable a la conciliació i a la col·laboració entre potències antagòniques; la final inhibició nord-americana, el país que en la Conferència de París de 1867 s'hauria mostrat més partidari de realitzar els sacrificis necessaris... Tot plegat un cúmul d'egoïsmes vencedors, fonamentalment nacionals, que en opinió de l'historiador Luca Einaudi (Money and Politics: European Monetary Unification and the International Gold Standard (1865-1873), Oxford Univerity Press, Oxford, 2001), hauríem de lamentar: d'haver triomfat llavors la pretensió unificadora, s'hauria promogut la pau i una major cooperació entre els grans països d'Occident.
Un grapat d’assaigs monetiformes francesos, nord-americans i britànics donen fe d’aquelles possibilitats frustrades, susceptibles d'haver produït emissions àuries basades en els mòduls, pesos i lleis de les monedes franceses d'or. En eixe sentit s'ha de saber que eren mínimes les diferències entre les quantitats d’or pur que contenien referents monetaris fonamentals de l'època: la peça britànica d’un sovereign o d’una lliura (7,3216432 grams o 0,2354 oz. ―l'oz. o unça troy te 31,1030 grams―); la moneda de cinc dòlars o mitja àguila dels Estats Units (7,52288261 grams o 0,24187 oz.); i la peça d'un napoleó d’or i la monedeta àuria de cinc francs, la conjunció de les quals podria haver donat peu a una peça de vint-i-cinc francs (7,2594402 grams o 0,1867 oz. + 0,0467 oz. = 0,2334 oz.), la peça reina de la convergència monetària proposada. Com es veu, s'hi tractava de discrepàncies de dècimes de gram (7,32 vs. 7,52 vs. 7,26), que cas d’haver-se harmonitzat haurien permés fer realitat tant l’equació següent...

1 lliura (10 florins de 2 xílings) = 5 dòlars = 25 francs (o lires, o francs belgues o suïssos) = 10 florins (revaluats) d'Àustria i Hongria 
(►imatges 12 i 13).


...com la que semblava destinada a convertir-se en bàsica (el «comú denominador», segons el sentir de la majoria dels assistents a la Conferència):

5 francs (o lires, o francs belgues o suïssos) = 2 florins britànics o 4 xílings o 1/5 de lliura =        
                                                                                                                                                                                1 dòlar 2 florins (revaluats) d'Àustria i Hongria
(►imatge 14).

D'acord amb el que portem dit, fer realitat la iniciativa hauria suposat que tant el Regne Unit com els Estats Units haurien d'haver reduït en alguna mesura el valor de les respectives monedes: 20 cèntims de franc per lliura esterlina i 17 cèntims de franc per dòlar; amb tan poc com això, i pel que fa a la prevista moneda de 25 francs, s'hauria eliminat la diferència positiva de la peça britànica d'un sobirà, i de la mitja àguila, envers la nova peça francesa. Com a lògic corol·lari, a les seques britàniques i nord-americanes s'haurien d'haver fos i tornat a encunyar moltes peces d'or (la qual cosa haguera suposat un volum important de despesa per a les economies respectives). 

Com ja hem avançat, però, el projecte de la unificació monetària mundial no va passar dels estadis preparatoris ―deguts als treballs de les conferències internacionals i, també, a propostes de matriu privada―  i de les bones intencions retòriques que s'esborraven davant la realpolitik. Fins i tot mai va aplicar-se una convenció monetària preliminar, acordada el 1867 entre París i Viena, que preveia l'encunyació de la moneda de 25 francs a França i l'emissió de peces de 10 florins/25 francs al territori dels Habsburg (després d'una lleugera apreciació del florí austríac i hongarés). El panorama descrit no va ser canviat per fets com ara que Espanya acabara emetent peces de 25 pessetes, equivalents a 25 francs, o que països com Guatemala, Veneçuela, l'Argentina, etc., també encunyaren monedes de 5 pesos, 5 venezolanos, 1 argentino, etc., que es canviaven igualment per 25 francs: si bé aquestes noves espècies espanyoles i llatinoamericanes duien a la pràctica les directrius emanades de 1867, ho feien en un context internacional on la convergència monetària «universal» havia deixat d'estar, veritablement, en cartera.
Tanquem el capítol de les utopies irrealitzades i retornem a la política interior de França: amb la desfeta de Sedan davant les tropes d'Otto von Bismark durant la guerra franco-prussiana (1870), i amb la consegüent expulsió del tron de Napoleó III, les peces de vint francs d’or ja no tornarien a ostentar cap retrat monàrquic, i els emblemes republicans podrien reprendre el seu lloc en el numerari francés. Els governants de diverses tendències que se succeïren al cim de la III República durant els primers anys de la seua existència, hagueren de fer front a la sublevació de la Commune de París i a la humiliació de la grandeur française a mans dels prussians, explicitada en circumstàncies tan adverses per a l’estat gàl·lic com l’amputació territorial d’Alsàcia i de part de la Lorena, la creació i puixança d’un modern poder alemany en el mig d’Europa, i l’entrega al II Reich —en concepte de reparacions de guerra— de milions i milions de francs. Una gran part d'aquestes reparacions, per cert, fou pagada en napoleons d’or que, en ser fosos, permetrien la creació d’un sòlid sistema monetari alemany sobre la base del patró or: com a fita d'quell, la peça d’or de vint marcs Doppelkrone o doble corona (22 mm de diàmetre, 7,965 grams d'or de 900 milèsimes o 7,168 grams d'or pur)— que portava en el revers l'emblema heràldic del nou estat dirigit pels qui serien els últims monarques regnants de la dinastia Hohenzollern: Guillem II (►imatge 15), Frederic III i Guillem III.
No obstant tot això, la III República francesa va heretar la voluntat «civilitzatòria», és a dir, imperialista, d’anteriors etapes, i arribà a consolidar un amplíssim domini colonial. Però l’imperi republicà francés no podria superar en el ranking a la gran estructura territorial d’abast mundial que construïen els britànics en nom de la seua monarquia, acompanyats de la lliura esterlina (plasmada en el sovereign d'or o en bitllets de paper) com a mascaró de proa. Mentrestant, seguiren encunyant-se a París napoleons auris i republicans —com els que mostraren el cap de la Llibertat en l'anvers i un coq o pollastre al revers— que no podrien sobreviure en el torrent circulatori al trauma de la Primera Guerra Mundial (►imatge 16).
Justament, i en el segon any d’aquell enorme conflicte, Jules-Abel Faivre va fer realitat una veritable icona propagandística, que es fonamentava en la manipulació de la imatge del revres de les monedes de 10 o de 20 francs del 1915, mai encunyades amb aquella data. En l'obra de Faivre un hipertrofiat i enfurismat pollastre ataca un soldat alemany que ja té un genoll posat a terra (►imatge 17).
És el mateix pollastre que apareixia molt més «pacífic» (per bé que orgullós) en el revers de les últimes peces d'or realment encunyades per la III República, entre el 1899 i el 1914 (►imatge 18).
El pollastre (en llatí, gallus) va ser associat pels romans als habitants celtes, gals (galli), de les terres que després esdevindrien França (Gallia), i amb la instauració dels règims republicans francesos dels segles XVIII i XIX havia arribat a convertir-se en un dels símbols més populars del país. No debades les lliçons d'història de l'escola pública francesa de la III República indicaven, clarament, on calia buscar l'origen de l'estat-nació: «nos ancêtres les gaulois»... Una frase recitada de memòria per la xicalla, fins i tot, en les possessions de l'imperi colonial africà, asiàtic, etc.
Faivre va elaborar, en conseqüència, una apel·lació d'alt contingut simbòlic per tal de garantir l'èxit de l'acció publicitada entre els destinataris: l’adquisició del primer emprèstit francés de la Gran Guerra. Al servici de l'esmentada acció, a més, s'hi faria entrar en joc diversos tipus de llenguatge escrit: nacionalista (POUR LA FRANCE), cívic (VERSEZ VÔTRE OR), i, fins i tot, poètic (L’OR COMBAT POUR LA VICTOIRE).
Unes últimes reflexions pel que fa a la història global del patró bimetal·lista. S’ha de començar per reconéixer que la Unió Monetària Llatina (UML), i malgrat crisis com la del deute d'Itàlia del 1873, va allargar la vida del sistema que pretenia salvar. Però quan es va dissoldre oficialment, el 1927, feia ja molts anys que el bimetal·lisme havia perdut definitivament la batalla: amb posterioritat a 1870, un pletòric II Reich va adoptar el patró or i desmonetitzar l’argent en circulació (tants milions i milions de tàlers d’argent!) en rebre de França les ja esmentades reparacions de guerra; i els nord-americans van descobrir i posar en explotació uns jaciments gegantins d’argent. La summa d’aquests factors, que posava en el mercat enormes quantitats d'argent, explica la baixada del preu del metall blanc i, en paral·lel, la fundició, atresorament i exportació de les monedes d’or en els països bimetal·listes.
Així aquests països es van veure forçats a «suspendre» l'encunyació de les peces d’argent amb valor de cinc unitats el 1878, i va quedar molt clara per a tots la naturalesa del «bimetal·lisme coix» (bimétallisme boiteux en francés) que definia les polítiques monetàries dels estats de la Unió Monetària Llatina: pràctiques d'un monometal·lisme auri (gold standard) no confessat, matisades—això sí— per diverses recialles del bimetal·lisme clàssic. Per la seua part, els altres principals països del món decidiren adoptar explícitament el patró or en el context de les noves circumstàncies: aquelles que havien convertit l’argent en un metall que, per més que continuara sent considerat preciós, posseïria un valor prou més baix que abans.
El patró or, com abans el patró argent, establia el valor de la unitat monetària en una determinada quantitat d’un sol metall preciós —en esta ocasió, groc. Açò va suposar que les encunyacions d’argent passaren a ser fiduciàries (del llatí fiducia, confiança), és a dir, que tingueren un valor real (o quantitat de metall noble) lliurement decidit per les autoritats, inferior a l’establert en el valor facial que s’indicava en el gravat de l’anvers o del revers. Que algunes monedes d’argent foren fiduciàries no era cap novetat llavors, perquè —com s’ha vist anteriorment— el propi naixement de la Unió Llatina va estar lligat a l’establiment de mesures d’aquesta espècie, però l’afirmació del patró or significava portar les esmentades pràctiques a l’extrem, a l’absoluta coherència.
En tot cas s'ha de dir que, independentment del fracàs final de la UML en el seu intent de preservar el moll de l’os del bimetal·lisme, la pròpia existència d’aquesta entitat internacional contribuïria a esperonar el naixement de moltes monedes. Són les peces que, a l’ombra dels prestigiats mòduls, pesos i lleis de les monedes franceses del tercer Napoleó i de la tercera República, s’emetrien al món entre les darreries del segle XIX i en els principis del XX. I entre aquestes, i molt particularment, les encunyacions amb valor equivalent als vint francs.
Les dues imatges següents donen fe d'aquella veritable pluja de monedes. En primer lloc una peça de cinc pessetes idèntica en diàmetre —37 mm—, grams —25— i mil·lèsimes —900— als cinc francs francesos d'abans i després de la creació de la Unió Monetària Llatina: s'hi tracta d'una de les encunyacions dels revolucionaris espanyols que van acabar, provisionalment, amb el regnat dels Borbons sobre els territoris governats des de Madrid. L'anvers de la moneda s'inspira en la personificació d'Hispània present en les encunyacions de l'emperador romà Hadrià, i el revers constituïx el primer escut d'Espanya com a estat-nació modern, amb les columnes d'Hèracles i la corona mural (►imatge 19).
L'altra moneda que es reproduïx, de vint bolívars, fou encunyada a nom dels Estats Units de Veneçuela i ostenta, a més de les armories de la república coronades per dues cornucòpies ubèrrimes, el bust de Simón Bolívar, el dirigent que conduí a la independència bona part dels territoris americans en mans de la corona espanyola. La peça, que incorporava la indicació del pes i de la llei i equivalia exactament a un napoléon d'or, fou dissenyada per Désiré-Albert Barre, el mateix gravador encarregat de les peces de vint francs de Napoleó III amb el revers ocupat per les armories imperials.
Text de Rafael Company i Mateo

Dades i procedència de les imatges:Les imatges de monedes, excepte les corresponents als números 6, 13, 14, i 16-18, estan allotjades —sense les modificacions ací hi incorporades— al lloc web
Imatge 1: Monedes de vint francs de Napoleó Bonaparte com a primer consul (dalt) i com a emperador (baix), encunyades a París l’any XI ―el 1803― i el 1815, respectivament. Han estat subhastades per la Maison Palombo (6 de maig de 2006) i per Spink (31 de març de 2007).

Imatge 2: Peça de vint francs encunyada a Estrasburg el 1869 a nom de Napoleó III, i subhastada per Jean Elsen & ses Fils el 15 de desembre de 2007.

Imatge 3: Armories napoleòniques en el «segell dels títuls» de l’emperador Napoleó I (esquerra de l’espectador) i escut d’armes del segon imperi francés (dreta):
http://inmf.org/armoriallamarque.htm
http://fr.wikipedia.org/wiki/Image:France_armoiries_(second_empire).jpg

Imatge 4: Revers d’una peça de vint francs encunyada a Estrasburg el 1869 a nom de Napoleó III, i subhastada per Jean Elsen & ses Fils el 15 de desembre de 2007.

Imatge 5: Àguila napoleònica:
http://ancre.chez-alice.fr/symboles/aigle.jpeg

Imatge 6: Reversos d’un tetradracma de Ptolomeu VI, rei de l’Egipte hel·lenitzat (esquerra) i d’un denari de l’emperador romà Domicià (dreta), monedes subhastades per Classical Numismatic Group (25 de setembre de 2002) i Astarte (6 de maig de 2006) respectivament:
www.coinarchives.com/a/

Imatge 7: Components de les armories imperials de Napoleó III:
http://www.napoleon.org/fr/essentiels/symbolique/index.asp

Imatge 8: Moneda de vint lires encunyada a Venècia el 1848 pel Govern Provisional vènet (partidari de la unificació nacional italiana), i subhastada per UBS Gold & Numismatics el 22 de gener de 2008.

Imatge 9: Peça de cinc francs encunyada a París el 1850 pel govern suís, i subhastada per Fritz Rudolf Künker Münzenhandlung el 25 de setembre de 2006.

Imatge 10: Moneda de vint dracmes encunyada a París el 1884 a nom de Jordi I de Grècia, i subhastada per Ira & Larry Goldberg Coins & Collectibles el 27 de maig de 2007.

Imatge 11: Cartell suís amb el conjunt de monedes d’argent que tenien curs en els països de la Unió Llatina. S’hi distingixen encunyacions del Regne de Bèlgica a nom de Leopold I i de Leopold II; de França, a nom de Napoleó Bonaparte com a primer cònsul i com a emperador, de Lluís XVIII, de Carles X, de Lluís Felip I, de la II República, de Lluís Napoleó Bonaparte com a president de la república i com a l’emperador «Napoleó III», i, finalment, a nom de la III República; del Regne (napoleònic) d’Itàlia amb l’efígie de Bonaparte com a Imperatore e Re; del Regne de Sardenya (hi inclós el Piemont) a nom de Víctor Manuel I, Carles Feliu, Carles Albert i Víctor Manuel II; del Regne (unificat) d’Itàlia amb el retrat de Víctor Manuel II —de Sardenya— i d'Umbert I; de la Confederació Helvètica, amb la matrona sedent i amb el bust; i del Regne de Grècia, a nom de Jordi I:
http://www.swissmint.ch/en-topics-numismatics-theswissfranc.the-150-years-of-swiss-franc.html

Imatge 12: Assaig monetiforme en or, de 10 florins d'Àustria i Hongria i de vint-i-cinc francs francesos, encunyat a la França de Napoleó III el 1867 (en el context de la celebració a París de la Conferència internacional que havia de permetre la creació d’una moneda universal acordada, i de la convenció preliminar entre França i la monarquia dels Habsburg). Té un pes de 8 grams, i es va subhastar per UBS Gold & Numismatics el 22 de gener de 2008.

Imatge 13: Assaig monetiforme en or, de 5 dòlars dels Estats Units i de vint-i-cinc francs francesos, encunyat a la França de Napoleó III el 1867 (en el context de la celebració a París de la Conferència internacional que havia de permetre la creació d’una moneda universal acordada). Té un pes de 8 grams, i es va subhastar per Jean Vinchon Numismatique el 7 de d’octubre de 2003:
http://www.vinchon.com/pages2/n2_235.html#

Imatge 14: Assaig monetiforme, d’un doble florí britànic (o siga, quatre xílings, o cinquena part d’una lliura esterlina) i de cinc francs francesos, encunyat al Regne Unit de la reina Victòria el 1868 (en el context subsegüent a la celebració a París de la Conferència internacional que havia de permetre la creació d’una moneda universal acordada): «Great Britain produced a double florin / 5 franc piece, WR372 (Wilson and Rasmussen) that is illustrated below which is similar in size to our gold dollar. This example is courtesy of American Numismatic rarities from the April 2005 Eliasberg sale»:
http://uspatterns.com/vg3702.html

Imatge 15: Peça de vint marcs encunyada a Berlín el 1872 a nom Guillem I, Kaiser (o emperador) d’Alemanya i rei de Prússia, i subhastada per Westfälische Auktionsgesellschaft l’11 de febrer de 2008.

Imatge 16: Moneda de vint francs encunyada a París el 1912 a nom de la III República francesa:
http://www.muenzauktion.com/pater/item.php5?id=60514053

Imatge 17: Quan es fa referència al disseny de Jules-Abel Faivre que mostra el pollastre de la peça de vint francs d'or atacant un soldat alemany, sol reproduir-se'l imprés en la forma de cartell:
Ací, contràriament, usem la imatge de la targeta postal «patriòtica» que fou publicada a França contemporàniament, i que inclou el consell pràctic «LES MONNAIES D’OR SONT ÉCHANGÉES A LA BANQUE DE FRANCE»:
http://cgi.ebay.com/ws/eBayISAPI.dll?ViewItem&item=120255955576&ih=002&category=916&ssPageName=STORE:PROMOBOX:NEWLIST#ebayphotohosting

Imatge 18: La moneda vertadera (vint francs de 1912) i la moneda imaginada per Faivre (vint francs de 1915), en contrast:
http://www.muenzauktion.com/pater/item.php5?id=60514053
http://cgi.ebay.com/ws/eBayISAPI.dll?ViewItem&item=120255955576&ih=002&category=916&ssPageName=STORE:PROMOBOX:NEWLIST#ebayphotohosting

Imatge 19: Moneda de cinc pessetes (un duro de plata) encunyada a Madrid el 1870 a nom d[el Govern provisional d]'Espanya, i subhastada per UBS Gold & Numismatics el 22 de gener de 2008. A València, si més no, les classes populars van interpretar d’una forma peculiar la posició de la matrona Hispània que apareix en l’anvers d’aquesta peça, la qual cosa explica que la moneda en rebera un apel·latiu tan poc èpic com ara «el duro de la mà al cul»...

Imatge 20: Peça de vint bolívars encunyada a París el 1904 pel govern veneçolà, i subhastada per Fritz Rudolf Künker Münzen-handlung el 28 de setembre de 2006.