dijous, 1 de maig del 2008

0. Les monedes universals, o quasi: rals d'a huit, napoleons, sobirans i dòlars.

1. La primera moneda veritablement universal (world currency) va ser d'argent, el real de a ocho o peso (l'exemplar de ral d'a huit situat en la part superior de la fotografia —del 1771 i del tipus columnario de mundos y mares—, va ser encunyat a la ciutat de Mèxic en temps del monarca Carles III d'Espanya). El peso era una abundantíssima moneda-mercaderia (commodity money) present a quasi tots els indrets del planeta, i es produïa des del segle XVI amb l'argent de l'Amèrica sota domini de la Cort de Madrid i, des del segle XIX, amb el mateix argent americà però aleshores baix el control d'alguns dels països «llatinoamericans» independitzats (molt destacadament, de Mèxic).
El ral d'a huit va constituir tant la màxima expressió de l'existència del patró argent (silver standard), com el millor exponent de les èpoques anteriors a la prohibició de circulació de monedes diferents a la «nacional» de cada estat, i al llarg de la seua pluricentenària existència —que no va acabar fins l'extinció del peso mexicà dit «resplandor» o «àguila» a principis del segle XX— provocà l'aparició de diverses monedes competidores encunyades per les autoritats dels Països Baixos septentrionals, d'Àustria, dels Estats Units, del Japó Meiji, de França, de Gran Bretanya, etc.
2. El passeig per les monedes universals —o pretesament universals— ha de detindre's a França perquè, des del temps de Napoleó Bonaparte, els francesos pugnaren per convertir el franc germinal en l'eix econòmic del món, i emeteren a París i a altres ciutats del país quantitats massives de peces d'or de vint francs, conegudes genèricament amb el nom de louis o napoléon d'or (com la segona moneda de la imatge començant per dalt, encunyada a Estrasburg el 1869 a nom d'un nebot de Napoleó, el també emperador Napoleó III).
Aquestes emissions de napoleons d'or —que serviren de model a moltes altres monedes del món i podrien haver guiat en la creació d'una moneda universal acordada entre els francesos, els britànics i els nord-americans— representaren la voluntat de França per mantindre la vigència del règim bimetal·lista (bimetallism), finalment desplaçat pel patró or a pesar de la creació —juntament amb Itàlia, Bèlgica i Suïssa— de la Unió Monetària Llatina el 1865.
3. Justament el patró or (gold standard) troba el seu símbol més significatiu en el sovereign, una peça d'or amb el valor d'una lliura esterlina o pound emesa pel Regne Unit per primera vegada en temps de Jordi III. El sobirà de la fotografia —segona moneda començant per baix— veié la llum a la ciutat de Londres el 1910, durant el regnat d'Eduard VII (fill de la reina Victòria).
La dominació pràcticament universal del patró or, i l'hegemonia de la pound sterling britànica com a primera divisa mundial, van ser colpejades espectacularment per les circumstàncies econòmiques derivades de la Primera Guerra Mundial, en el regnat de Jordi V.
4. Durant el Període d'Entreguerres els Estats Units d'Amèrica s'afirmaren com a potència emergent de dimensió planetària. I superades les repercusions de la crisi del 1929, el dollar americà esdevindria des de la conferència de Bretton Woods (1944) i la completa victòria dels EE. UU. en la Segona Guerra Mundial, la primera divisa de referència internacional (convertible en una quantitat fixa d'or). Peces com la que ací es reproduïx en la part inferior de la imatge (un Peace dollar d'argent, encunyat a Filadèlfia el 1923) es convertirien en icones del capitalisme nordamericà i de la seua força expansiva.
En un context d'excepcionals dificultats per a la divisa nord-americana, el 15 d'agost de 1971 l'aleshores president dels Estats Units, Richard Nixon, va declarar unilateralment la fi de la convertibilitat dels dòlars en or. Però el bitllet de dòlar (the United States one-dollar bill) va continuar sent el símbol més universal dels diners en coherència amb l'hegemonia de l'economia governada des de Washington i des de Nova York, que havia aconseguit instaurar un patró dòlar (dollar standard) en estat pur. No obstant això, i des de l'1 de gener de 2002, el dòlar té al davant un adversari teòric: l'euro. Aquesta divisa paneuropea (amb moltes excepcions) no porta camí, però, de desbancar el dòlar en un termini raonable: les succsessives etapes de la gran crisi econòmica global iniciada l'any 2008 han portar l'euro, i diverses vegades, a l'abisme de la seua mateixa extinció, si bé aquesta possibilitat -tan desitjada en diversos àmbits de la City de Londres i de l'altra vora de l'Atlàntic- sembla haver-se allunyat quan s'actualitzen estes línies (agost de 2013).
Rafael Company i Mateo